divendres, 15 de juny de 2012

El millor consell que us donaran mai


Xiques!” El padrí forçava una veu còmicament aguda per posar-se en el paper de noia, una mica bleda. A nosaltres ens feia riure molt aquesta anècdota. “Xiqueees!”, repetia, amb la mà fent d'altaveu, com li veia fer els dissabtes a la tarda a Tarzan, quan proferia el seu mític crit. I el padrí seguia amb la història, explicant que tota la colla d'amigues, entenent la situació desesperada de la nostra fugaç heroïna, l'encerclava perquè pogués lligar-se les botes sense que cap descarat li veiés, ni que fos per atzar, un mil·límetre de cama. Era un record remotíssim de la seua infància, quan les dones encara anaven amb vestits llargs. L'imaginava llençant una mirada furtiva amb els seus ulls blavíssims, tractant d'emportar-se un trofeu inesperat. Una barreja de blancor de polaines bordades i carn que no veuria mai el sol. Havia nascut un dia com avui del 1900. “Meitat de l'any, meitat del mes”, deia invariablement per referir-se a la data. Un equador que passa desapercebut, però que a mi em convida a fer balanç. A constatar que el calendari perd fulles en una tardor eterna. El temps avança, implacable. I quan te'n vols adonar, el món ha canviat. Aquelles damisel·les cursis es van fer dones poderoses. Van treure's aquella roberiada que no les deixava respirar i als anys trenta van tenir veu i vot. Sí, d'acord, de poc els va servir. Les seues filles rebrien indicacions de la Sección Femenina per ser ser mares abnegades i esposes submises. Però les agulles del rellotge seguirien rodant i un dia tornarien a sortir de casa amb la mateixa empenta i decisió que ho van fer les seues mares. La vida t'ensenya que amb paciència i obstinació, el sentit comú s'imposarà als deliris d'un governant. Tant és si es tracta de considerar la dona menor d'edat, com de negar-li l'atenció sanitària a un immigrant, o inventar-se llengües com l'eivissenc (perdó, ibicicenco). Per això, de tots els consells que he sentit (que no seguit) mai, em quedo amb el que li va donar el padrí d'un amic meu poc abans de casar-se. “Si no hi ha guerra, no et preocupis. I si hi ha guerra, no et presentis voluntari a res i fes-te amic d'una carnissera”. La resta és fum. Tot passarà. Sí, polítics: vosaltres també passareu. Només el temps és etern, quina paradoxa! I només l'art és capaç de vèncer-lo. Els poetes que arraconeu, us guanyaran la partida.


El Retrovisor. Publicat al diari Segre (15-6-12)

12 comentaris:

  1. Narrativa-lírica
    Em quedo amb la frase final. Els últims dies busco entre els meus llibres els de poemes, serà que la lírica es fa necessària a mesura que passa el temps? Igual sí!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també em quedo amb la frase final i em ve al cap un poema de Jorge Guillén

      PERFECCIÓN

      Queda curvo el firmamento,
      Compacto azul, sobre el día.
      Es el redondeamiento
      Del esplendor: mediodía.
      Todo es cúpula. Reposa,
      Central sin querer, la rosa,
      A un sol en cénit sujeta.
      Y tanto se da el presente
      Que al pie caminante siente
      La integridad del planeta.

      Elimina
  2. Jo tb em quedo amb la frase final. "Els poetes que arraconeu, us guanyaran la partida". Molt gran.

    I sí, Montse. La lírica es fa necessària a mesura que passa el temps.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pot semblar demagògic, però fa dies que hi dono tombs i cada cop trobo més paral·lelismes entre la nostra societat i la que vivia asfixiada pels privilegis de la noblesa el 1789. Canvia nobles per polítics i prepara't per una revolta. I això em fa por... perquè de les bones intencions de totes les revolucions que s'han fet al món n'han sortit dèspotes pitjor que els que van enderrocar. Potser no assaltarem la Bastilla, però es preparen canvis. I estic segura que seran traumàtics.

      Elimina
  3. Umberto Eco ja va dir fa 15 anys que ens encaminem cap a una altra Edat Mitjana en la que els oligarques financers són els nous senyors feudals.

    ResponElimina
  4. Excel.lent, Anna. Vas quallant un blog que es mereix una visita freqüent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Miquel! Un honor tenir-te de lector.

      Elimina
  5. És bonic llegir coses del teu (i meu) padrí.

    Sílvia

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sílvia, quina il.lusió! Era tot un personatge, el padrí.

      Elimina