divendres, 18 de gener del 2013

El planeta dels símils


Mariners que preparen un idíl·lic viatge a Ítaca i ferroviaris que alerten de possibles xocs de trens. Són mals temps per a la lírica, però les metàfores triomfen als discursos polítics. Primer van ser ratlles vermelles que no es podien creuar. Cada dia se'n pintava una de nova. Aquesta imatge immobilista que ens feia aturar en sec davant la marca roja imaginària va donar pas al dinamisme viatger d'hissada de veles i descarrilaments catastròfics. El cas és no dir les coses pel seu nom. El periodista Ignacio Escolar va recollir fins a catorze eufemismes emprats per l'anterior president del govern estatal, José Luis Rodríguez Zapatero, per estalviar-se de dir 'crisi' en una sessió parlamentària. Crisi: paraula tabú si no estàs a l'oposició. Potser és que no sóc gens supersticiosa, però sempre m'ha sorprès aquesta por a verbalitzar la por. Ningú no mor de càncer, sinó d'una llarga malaltia (tant és que hagi estat fulminant). I no hi ha vells en un món cada dia més envellit, que ja és estrany. Persones grans, de la tercera edat, avis... Resulten puerils els nostres esforços per foragitar fantasmes. Ridículs, fins i tot. Patètics. En aquest planeta dels símils, acabarem maleint la nostra estupidesa al més pur estil Charlton Heston, quan un dia veurem un trosset de veritat enterrat a la sorra de la platja, i entendrem que tantes mentides -piadoses o cruels- no ens portaven enlloc. Bé, stricto sensu ens han conduït al present que ens ha tocat viure. No és el pitjor moment de la història per ser en aquesta vall de llàgrimes, tot sigui dit. Però sí que tenim l'estranya sensació d'anar enrere. Alguna cosa no rutlla. No m'estranya que una classe de primer d'ESO es revoltés després de sentir-li dir a una professora que ben galdós seria el futur del país si depenia d'ells. “Serà que la generació de Rajoy ho ha fet molt bé!”, li retreien quan ja no els sentia. Aquests som nosaltres als ulls dels nens i nenes de dotze anys: la generació de Rajoy. La de la corrupció, els desnonaments, els psicòpates amb càrrec, la crisi, les ajudes públiques als bancs que ens han arruïnat, els pits siliconats i les cares inexpressives pel bótox... Resulta com a mínim irònic que desconfiem dels nostres joves. Ho tenen difícil, d'acord. Però pitjor que nosaltres no ho faran. Els hem deixat el llistó massa alt. 



El retrovisor. Publicat al diari Segre (18-1-13)

2 comentaris:

  1. Ahí estamos... El mundo de la enseñanza está mu'loco, johnny. Y como aquellos de 4º que solo se pelean y ganan con los de cursos inferiores, los hay que carecen del más mínimo criterio en el trato con las gentes, y más si son alumnos. Date cuenta de que se ha pasado en menos de una generación de la colleja en clase a las buenas maneras y al uso de la palabra. Y hay gente que reniega de estas tácticas, no reconoce el mundo en el que vive y usa las palabras como piedras, porque no quiere ni sabe hacerlo de otra manera.

    ResponElimina
  2. Usar las palabras como piedras, genial tu comentario!!! Hay días que me pongo en el bando de la profesora, no te creas. Pero que se indignaran tanto me da una brizna de esperanza.

    ResponElimina