El planeta dels símils

Mariners que preparen un idíl·lic viatge a Ítaca i ferroviaris que alerten de possibles xocs de trens. Són mals temps per a la lírica, però les metàfores triomfen als discursos polítics. Primer van ser ratlles vermelles que no es podien creuar. Cada dia se'n pintava una de nova. Aquesta imatge immobilista que ens feia aturar en sec davant la marca roja imaginària va donar pas al dinamisme viatger d'hissada de veles i descarrilaments catastròfics. El cas és no dir les coses pel seu nom. El periodista Ignacio Escolar va recollir fins a catorze eufemismes emprats per l'anterior president del govern estatal, José Luis Rodríguez Zapatero, per estalviar-se de dir 'crisi' en una sessió parlamentària. Crisi: paraula tabú si no estàs a l'oposició. Potser és que no sóc gens supersticiosa, però sempre m'ha sorprès aquesta por a verbalitzar la por. Ningú no mor de càncer, sinó d'una llarga malaltia (tant és que hagi estat fulminant). I no hi ha vells en un món cada dia més envellit, que ja és estrany. Persones grans, de la tercera edat, avis... Resulten puerils els nostres esforços per foragitar fantasmes. Ridículs, fins i tot. Patètics. En aquest planeta dels símils, acabarem maleint la nostra estupidesa al més pur estil Charlton Heston, quan un dia veurem un trosset de veritat enterrat a la sorra de la platja, i entendrem que tantes mentides -piadoses o cruels- no ens portaven enlloc. Bé, stricto sensu ens han conduït al present que ens ha tocat viure. No és el pitjor moment de la història per ser en aquesta vall de llàgrimes, tot sigui dit. Però sí que tenim l'estranya sensació d'anar enrere. Alguna cosa no rutlla. No m'estranya que una classe de primer d'ESO es revoltés després de sentir-li dir a una professora que ben galdós seria el futur del país si depenia d'ells. “Serà que la generació de Rajoy ho ha fet molt bé!”, li retreien quan ja no els sentia. Aquests som nosaltres als ulls dels nens i nenes de dotze anys: la generació de Rajoy. La de la corrupció, els desnonaments, els psicòpates amb càrrec, la crisi, les ajudes públiques als bancs que ens han arruïnat, els pits siliconats i les cares inexpressives pel bótox... Resulta com a mínim irònic que desconfiem dels nostres joves. Ho tenen difícil, d'acord. Però pitjor que nosaltres no ho faran. Els hem deixat el llistó massa alt. 

El retrovisor. Publicat al diari Segre (18-1-13)