Un brogit de pau

No hi ha pacifista més convençut que aquell que ha patit una guerra. Moisès Broggi, de més a prop o de més lluny, n'havia viscut unes quantes. Que un segle llarg de vida dóna per a molt. Encara no havia fet els trenta quan va esclatar la Guerra Civil i va posar-se al servei de la República exercint de cirurgià per a les Brigades Internacionals. Tot i ser estrictament cert (i bé que el règim franquista el va depurar per fer-ho via judici sumaríssim) a ell li agradava de precisar que un metge, a la guerra, no pregunta de quin bàndol és el ferit, perquè la seua obligació és curar-lo. I això feia. Operava “cossos destrossats de joves que haurien d'estar plens de vida”, segons li explicava a Manuel Campo Vidal en una entrevista. I no ho feia en les millors condicions. De vegades, el quiròfan s'havia d'improvisar en llocs tan poc asèptics com una granja buida als afores d'Almatret, o en un hospital de campanya instal·lat al nord de Maials. Hospital mòbil, en deien. Aquests hospitals van permetre salvar moltes vides. “Fins i tot de la terrible experiència d'una guerra, la Medicina en sap treure alguna cosa bona”, deia. Si això no és optimisme... Aquests hospitals mòbils s'aixecaven a prop del front i es desplaçaven al ritme que ho feia l'ofensiva o la retirada de les tropes, de manera que els ferits eren atesos amb molta rapidesa. “A la Primera Guerra Mundial, hi va haver tants morts al camp de batalla, com de camí cap als hospitals de París”. La tesi doctoral de Carles Hervàs, Sanitat a Catalunya durant la República i la Guerra Civil, ens detalla de manera exhaustiva com treballava el jove Broggi en aquells temps en què formava part de la divisió del neozelandès Douglas Jolly. Una altra cosa bona de la guerra amb la qual es quedava Broggi: la creació del banc de sang per part del doctor Duran i Jordà, que va idear la manera d'emmagatzemar i transportar reserves de sang de tots els grups. El món s'ensorrava, però el cirurgià lluitava desesperadament per no quedar-se plorant davant les runes depriments, sinó per aprofitar les quatre pedres que seguien d'empeus. Presentar-se com a senador amb cent anys fets demostra que mai no va perdre l'entusiasme. El vell no té futur, admetia. “però té passat”. Un patrimoni intangible però necessari per avançar. Per a no repetir errors. Descansi en pau, doctor. S'ho ha guanyat.

El retrovisor. Publicat al diari Segre (4-1-13)

Broggi de jove.