Una cadira buida

Avui comença un llarg cap de setmana que traurà a la gent al carrer en ramats homogenis. Previsiblement, farà fred. Però quan els llums de Nadal fan pampallugues entrem en una fase hipnòtica difícil d'explicar a un hipotètic antropòleg extraterrestre. Sí, ja fa dies que és Nadal. Una batalla perduda. Estic per aprendre a fer gall d'indi estopenc amb salsa de nabius i, ja posats a avançar-ho tot al novembre, celebrar el dia d'Acció de Gràcies. Són tan kitch els guarniments lluminosos. Cada cop es veuen menys trineus i menys campanes, però feina rai a dignificar-los. Són depriments per definició. Com a molt, poden aspirar a ser decadents i prou. Aquella tristor bellíssima d'envelat reflectit a les aigües del Segre al seu pas per Lleida. S'apropen un dies difícils per a molta gent. Si hi ha canalla (i nòmines) a casa, el Nadal pot ser molt bonic. Però quan es troba a faltar algú pot ser molt dolorós. A la nostra societat, la mort és tan abstracta i asèptica que només es fa tangible en forma d'absència. Aquell cop de puny inesperat i atordidor que et propina una cadira buida. No cal res més. Ni la menció. Poe a l'aire. “Mai més”, et repeteixes com una lletania. I et sorprens amb la rotunditat de dos paraules tan inofensives i, a la vegada, tan brutals. La imatge de la cadira buida se la va treure de la màniga l'inventor de la sopa d'all, ho sé. Però és efectiva. Tots tenim el record d'un dia en què ens ha fet nosa (una fiblada dolorosa) un seient desocupat. En què hem estat conscients d'una mort que fins aquell precís instant semblava irreal. Ana María Matute era molt petita quan va descobrir que la mort era el final, que tot ho podia. Que no hi podia haver res més terrible. Era una nena que de gran s'indentificaria amb aquells mítics versos de Gil de Biedma sobre la Guerra Civil: “Fueron, posiblemente,/ los años más felices de mi vida”. Anys de llibertat salvatge per una Barcelona sense regles ni escola. Un dia va veure un home mort al carrer. Se'n veien tants que la futura novel·lista no n'hagués fet massa cas si no s'hagués adonat que aquella víctima anònima havia traspassat amb un tros de pa amb xocolate a la mà. “Aquella visió va ser torbadora, terrible. Passàvem tanta gana! I aquell home tenia pa amb xocolate i no s'ho podia menjar”. Una descripció de la mort commovedorament precisa. Esgarrifosa.

El retrovisor (Segre 6-12-13)

Llums de Nadal sota la boira. Foto de Sergi Gómez Ballespí.

Elogi dels homes

Fa dies que penso en Bruce Lee i el seu mític “be water, my friend”. És el que m'inspira el títol de Constanza Miriano Cásate y sé sumisa. No sé ben bé per què: una d'aquelles associacions d'idees amb què et sorprèn el subconscient. També em passen pel cap arguments que li podrien donar joc a Conrad Son, però potser que en aquest espai això no toca. No parlaré del llibre. Tampoc no me l'he llegit i no sé fins a quin punt la seua autora busca deliberadament la promoció via polèmica (que funciona molt bé), si hi ha algun bri d'ironia o si, simplement, aquesta senyora gaudeix amb la submissió fins al punt d'enyorar els temps en què hagués necessitat el permís del marit o del pare per poder sortir d'Itàlia i fer presentacions a l'estranger. No seré jo qui la jutgi. Si a ella la fa feliç... No, aquest article pretén ser un elogi dels homes. Mai no els hem agraït prou l'esforç que han fet. Siguem sinceres: si tu t'agafes el Manual de la buena esposa de la Sección Femenina de la Falange i et poses en la pell del marit, un arc de Sant Martí creua l'horitzó, sents moixonets fent melodies dalt d'un arbre i fins i tot hi ha pluja de pètals. No ha de ser fàcil renunciar a tenir una esclava. I -alguns- ho van fer. Tingues el sopar a punt, et recomanaven. Els homes arriben afamats. Prepara'l amb temps. Aquest darrer consell tenia truc, perquè, prèviament al retorn del teu amo i senyor, havies de descansar cinc minuts i retocar-te el maquillatge perquè et trobés “fresca y reluciente”. Abans, això sí, havies de deixar-li la canalla per ell engendrada en perfecte estat de revista. Que els crios amb taques i els mocs penjant no fan de tan bon besar. La casa, no cal dir-ho, havia d'estar impecable. I ara que ja tenim a punt dona, nens i llar cal buscar enginyosos temes de conversa, perquè una de les nostres obligacions era distreure'l sent dolça i interessant. Això de dolça em sona a eufemisme per no passar-se de llesta si t'ha tocat a la rifa un sabatot. L'havíem d'escoltar sense explicar-li cap problema, que massa que n'havia tingut! I oferir-li un somriure prometedor. “Muestra sinceridad en tu deseo de complacerlo”, remataven. Res de mal de cap, vaja. Ah, i si feia tard o no venia a dormir, oblida't dels retrets. “Trata de entender su mundo de compromisos”. ...I encara hi ha qui em pregunta per què no m'he casat.

El retrovisor (Segre, 29-11-13)

Un Chanel de color rosa

Avui és Santa Cecília, patrona de la música, de la Paeria i, en un cas d'especialització hagiogràfica sorprenent, de la Guàrdia Urbana de Lleida. Avui, però, toca parlar d'un vídeo sense so, d'una ciutat més llunyana que la ciutat llunyana de Màrius Torres i d'agents de l'FBI. Avui fa cinquanta anys de l'assassinat de John Fittzgerald Kennedy. Fins i tot els que no hi érem (ni a Dallas en particular ni al món en general) ens sembla reviure l'escena. A càmera lenta. Tota la nostra atenció en la taca de sang a l'inconfusible Chanel de color rosa. En la reacció instintiva de la seua propietària, que no és la d'una idíl·lica Pietat de Miquel Àngel, sinó la d'una dona que vol sobreviure i se li'n refot que el món sencer la vegi a quatre grapes, despreocupant-se del seu marit. Hi ha un moment en què veiem un esquitx desagradable sortint del cap del president dels Estats Units. És una fracció de segon. I la imatge està borrosa, però ens queda clar que Kennedy no tornarà a somriure, que no tindrà un altre happy birthday com el que li va cantar una impúdica -i totalment drogada- Marilyn. Una mort televisada. Un enterrament televisat. Fins i tot vam veure en directe com Jack Ruby matava l'assassí. Perdó, el presumpte assassí. Tal dia com avui de 1963 van començar a circular tota mena de teories conspiratives. S'han convertit en un gènere. Qui va matar Kennedy? Tota resposta que no sigui Lee Harvey Oswald hi té cabuda. Admeto que sóc fan d'aquestes teories esbojarrades que posen en dubte que Neil Armstrong trepitgés la Lluna, o que situen Elvis Presley als llocs més inversemblants del planeta. La realitat acostuma a ser més prosaica. Més ensopida. Però Jackie va deixar unes memòries escrites que no es podran publicar fins que no hagin mort els seus fills. I John John, el nen del nom repetit que va fer la salutació militar al fèretre del seu pare davant de tot el món, ja no hi és. Sí, es veu que els esnobs que presumeixen de quartos pilotant avionetes privades tenen més possibilitats de morir a l'aire, però aquest és un altre gol que s'apunta l'equip de la teoria de la conspiració. Jo de Caroline no estaria massa tranquil·la. Però la princesa d'Amèrica regna en el país de la discreció. Ha renunciat a exercir de supervivent d'una nissaga maleïda. No vol ser la Pantoja de Camelot. 

El retrovisor (Segre 22-11-13)

Una immensa ruïna

Fa vint-i-cinc anys compartia un pis d'estudiants al carrer Camp de Mart de Lleida. No m'estendré en la previsible nostàlgia d'aquells temps de feliç despreocupació, quan teníem tota la vida per davant. En aquell moment, l'histerisme encara no s'havia apoderat de les accions polítiques. Les cartes al director fan més mandra amb una Olivetti. Això és traduïa en unes tardors amb catifa de fulles al terra. Aquella música secreta en trepitjar-les. Aquella gamma d'ocres vençuts. La valentia de les que es quedaven en solitari als arbres, exhibint un verd altiu. El vent arremolinant-les. I, de tant en tant, un escombraire amb un cabàs de goma i una granera que xiulava per fer-se passar l'avorriment. Per poc que entonés, aquella melodia distreta no es pot comparar al so infernal dels aspiradors (bé, en realitat, bufadors) que fan anar ara. Hi pensava l'altre dia, caminant pel mateix punt exacte on fa un quart de segle li deia a algú que Camp de Mart era el carrer de Lleida que més seriosament es prenia la tardor. Un record llunyà i insòlitament precís que em va entristir profundament. A la meua esquerra, una finestra amb els vidres trencats, seguida d'una altra finestra amb els vidres trencats. No goso mirar endins. Fa vint-i-cinc anys, aquell gran edifici d'estètica racionalista era la facultat de Magisteri. Jo no hi estudiava, però hi vaig anar moltes vegades. En aquella època, els professors amb empenta organitzaven actes que no donaven cap crèdit i tot i així omplien l'aula. A Magisteri vaig sentir per primera vegada la paraula de jazz de Joan Margarit, convidat per Celina Alegre. Aquella veu de saxo ressonant a la classe, que pocs dies després acolliria el rostre impertorbable de José Agustín Goytisolo. Ara només hi ha coloms i brutícia. A la porta, enganxades a la reixa, tota mena de deixalles: bosses rebregades de patates, llaunes de refresc... Un esclat de color irreal. Fora de context, aquella porta sembla una instal·lació d'art contemporani. Una metàfora de la buidor sinistra del que va ser un edifici ple de vida. De la deixadesa de les administracions que porten no sé quants anys culpant-se de l'abandó. De les modes periodístiques, que un dia van descobrir l'aluminosi i un altre van decidir que ja no era notícia. La perversa ironia que aquell edifici malalt l'associï a la poesia d'un dels grans experts en formigó.

El retrovisor (Segre, 15-11-13)

La primera vegada

Vaig signar en una cafeteria el meu primer contracte laboral. La de la Canonja, un antic hotel del carrer General Britos de Lleida. El marc incomparable dóna una pista de que es tractava d'una feina molt precària. Tot i que a mi no m'ho va semblar, per ser sincers. Dimecres 10 de juny de 1987 se celebraven les primeres eleccions al Parlament Europeu, que es feien coincidir amb autonòmiques i municipals. Eren les primeres en què jo podia votar, però no ho vaig fer, perquè la feina que m'acabava de sortir m'ho impedia. M'havien contractat per fer d'enquestadora a peu d'urna. Un contracte amb una vigència de només vint-i-quatre hores, però que incloïa assegurança de vida i tot. Un cop formalitzat el vincle laboral amb aquella empresa subcontractada per TV3, et lliuraven uns formularis i una urna de cartró tirant a cutre que havies de portar penjada com una bossa. El procediment era senzill: alternar sexes i franges d'edat i demanar el vot, que no et deien de viva veu, sinó que te'l dipositaven a l'urna que duies penjada. A les sis de la tarda havies de fer el recompte i passar les dades dels 100 vots del teu col·legi electoral per telèfon. Semblava fàcil. Poca feina tenint en compte que pagaven 10.000 pessetes de l'època. Una petita fortuna per a una estudiant de COU. El candidat del PSOE, Fernando Morán, es va imposar al d'Aliança Popular, Manuel Fraga, i al del CDS de Suárez, que no era un altre que l'omnipresent Eduard Punset (Eduardo, aleshores). Europa enlluernava. Les eleccions municipals van quedar en un segon terme. Ni tan sols en preguntàvem a l'enquesta. Era estranya la sensació de viure tan d'aprop aquelles eleccions i, a la vegada, no participar-hi. Ja era fosc quan l'exèrcit d'enquestadors amb urnes penjades vam tornar a la Canonja a cobrar. En mà. Amb bitllets. Aquell primer sou que mai no oblides i que et gastes en alguna ruqueria que perd tot el sentit al cap dels anys. Proporcionalment, mai no he tornat a cobrar tant. He anat a menys. Com les pròpies eleccions al Parlament Europeu. No hem perdut l'interès; hem perdut la confiança. No era això companys, no era això pel que varen morir tantes flors. No crec que faci d'enquestadora al 2014, però si hagués d'apostar, aquesta opció passaria al davant de la possibilitat que es presenti un front català unitari. Betwin ho pagaria 100 a 1 pel cap baix.

El retrovisor (Segre, 8-11-13)

Buidar carabasses

No, no i mil vegades no! Qui ha sigut la llumenera que ha decidit que buidar carabasses és una tradició anglosaxona exclusiva de Halloween? També forma part de la nostra. I ben bonic que era. Quan jo era petita, a totes les cases que hi havia canalla se'n buidava una per nen. Se li feien un ulls i una boca terrorífics i es posaven al balcó amb un ciri a dins (encès) que es consumia durant la nit de la Castanyada. Encara no era fosc i ja se'n veien a totes les cases, que algun avantatge havia de tenir el depriment canvi d'hora. Als xiquets els agradaven més les allargades, tipus carabassó (Freud, descansa, que ja ens en fem el càrrec). A nosaltres, les rodonetes, al més pur estil Ruperta de l'Un, dos, tres. No és fàcil buidar la carabassa. Normalment, t'ho feien els pares, perquè no prenguessis mal. Però sempre hi havia una primera vegada emocionant, de contacte amb la navalla. Més per fer els detalls que una altra cosa, però amb aquella excitació del perill controlat. D'iniciació. No la vam comprar a la Girona trista dels set anys de Joan Margarit, però també ens agradava sentir la fulla sensual i freda sobre el palmell de la mà. El soroll macarra en prémer el botó que disparava l'arma. No sé quan ni per què es va deixar de fer. Però em consta que no érem l'únic poble de Catalunya. L'any passat vam fer d'Amades 2.0 via Twitter amb el periodista Francesc Canosa. La seua padrina li havia explicat que a Balaguer també es feia, això. Sí, d'acord que potser el Costumari Català tenia una base científica un pèl més rigorosa que la nostra. Però tant és. Vull pensar que avui encara hi haurà joves que descobriran que no hi ha res pitjor que una ressaca de moscatell, perquè ahir van celebrar la Castanyada. Amb les inevitables castanyes, els panellets (per a aquells que els puguin pagar) i els moniatos. Però no tingueu remordiments i amplieu horitzons si us ve de gust de fer-ho. No us estigueu de buidar carabasses i deixar-les enceses al balcó. Quan no existia Port Aventura, quan les pel·lícules de por eren patrimoni exclusiu de les nits en blanc i negre de Chicho Ibáñez Serrador, ja hi havia criatures autòctones catalanes que les disfrutaven. En dono fe. Això sí, l'endemà, a estrenar la roba d'abric encara que fes calor, i al cementiri. I després a missa. No hi havia tracte possible. Ni truc.

El retrovisor (Segre, 1-11-13)

El negre de Dalí

Ara fa un segle, un nen de nou anys va pintar un paisatge que forma part de la història de l'art. I Vilabertran, que així es diu la pintura, no va ser el seu primer quadre. Dalí volia ser un geni. Ho va deixar escrit al seu diari d'adolescent. I se'n va sortir. Però no en tenia prou. També volia exercir com a tal. Després del seu esperpèntic retorn a l'Espanya franquista, havia de dedicar moltes hores al dia a caricaturitzar-se. Fer de Dalí era una feina a temps complet i per això necessitava ajudants perquè el seu taller seguís produint al ritme que marcava la insaciable Gala. Un d'aquests negres va destacar molt per sobre dels altres. L'any 2004, amb motiu del centenari de l'artista, l'editorial Destino recopila tots els textos autobiogràfics de Dalí. Dos mil planes en les quals apareixen ni més ni menys que 1.040 noms propis. Curiosament, no hi és el d'aquest ajudant que del 1955 al 1983 es va encarregar de fer els fons i de donar perspectiva als treballs de l'empordanès. Es deia Isidor Beà i era un reputat escenògraf de Torres de Segre. El 1955 va rebre l'encàrrec de pintar els sostres d'un edifici de Palamós i ho va fer inspirant-se en un quadre de Dalí. Quan el geni dels bigotis estrafolaris va veure l'obra va quedar molt impressionat, però quan va saber que, a més a més, Beà ho havia fet en un sol dia, va ser amor a primera vista, segons relata Ian Gibson a La vida excessiva de Salvador Dalí. Era l'home que necessitava: discret, de tota confiança i molt treballador. La Santa Cena va ser la primera obra que van fer plegats. I van seguir fent tàndem durant trenta anys. Beà es descrivia com un robot impregnat de l'esperit de Dalí. Una màquina. De tant en tant, fins i tot havia de recordar que era humà. Els estius a Portlligat eren l'antítesi d'unes vacances. Va haver de reivindicar-se com a catòlic per tenir festa el diumenge. Dalí el va convertir en Sant Narcís al llenç El descobriment d'Amèrica per Cristòfor Colom. Un petit homenatge a un sant baró que mai no es va acabar de creure que Amanda Lear havia nascut home. Un sant baró que va acceptar rebaixar tres euros una factura de 60 aclaparat per l'exhibició de regateig que li va fer Gala. El periodista Màrius Carol el va treure de l'anonimat a la novel·la Les seduccions de Júlia. Ja era mort. Va marxar de puntetes, com havia viscut, el 1996.

El retrovisor (Segre, 25-10-13)

'La santa cena' (1955), el primer quadre en què van treballar.

'El descobriment d'Amèrica per Cristòfor Colom' (1959).
A sota, a l'esquerra, Sant Narcís. El model va ser Beà.