L'home que tenia sort

Tinc pendent d'anar al Museu Morera a veure la gran retrospectiva de Lluís Trepat que ha comissariat Francesc Gabarrell. La mirada del demiürg, es titula. Ben triat, el pòster que la promociona. Un Lluís Trepat jove, de perfil, mirant la plaça Ricard Viñes per sobre dels vianants. Un ull clar guaitant un món que cada vegada li deu resultar més llunyà i incomprensible. Té 89 anys i ja en fa sis que es va retirar. La vista li falla i les mans no responen. Però conserva l'elegància. La barba ben retallada. El mocador desimbolt al coll. Potser perquè mai no l'he tractat, em sembla un home seriós, gairebé sever. I ja em va bé de pensar-ho, perquè jo també estic seriosa, gairebé severa. Diumenge ens regalaran una hora a canvi d'arrabassar-nos la llum de les tardes, d'instal·lar-nos en un hivern anticipat. Hi penso i m'envaeix una nostàlgia preventiva. Depressiva. Curiosament, no em puc treure del cap un altre artista de la seua generació que també era militant del mocador al coll. Potser és perquè Ernest Ibàñez Neach era un optimista convençut que el meu subconscient hi recorre. "Jo he tingut molta sort a la vida. Moltíssima", deia. Als 17 anys va haver d'anar a la guerra. "Em van mobilitzar i després de dos mesos d’instrucció ens van enviar al front, a Vila-real, amb el Regimiento de Carros de Combate Número 2. Havíem de cobrir una companyia que havia perdut tots els homes. Els havien matat a tots. Vam fer un viatge infernal en un tren de càrrega que ens va deixar a Vila-real quan ja era fosc. Ens van instal·lar en una casa que havia estat bombardejada i ens van dir que dormíssim una mica, que l’endemà havíem d’anar al front. Evidentment cap de nosaltres va poder aclucar l’ull malgrat el cansament del viatge. Saber que anaves a cobrir una companyia de la qual no havia quedat ni un supervivent no t’anima, precisament. A primera hora del matí, quan encara érem a la casa, va arribar un oficial i ens va comunicar que la guerra s’havia acabat. Així, de cop. No vaig haver de disparar ni un sol tret. Això és sort. Això és tenir una sort increïble!". A mi aquest home em desarmava. L'any 48 va fer un viatge a París aprofitant un permís per anar al Vaticà. Va tornar carregat de fe. Però de fe en la pintura. Kandinsky li va descobrir l'abstracció. "Benseny i jo vam passar davant una galeria que anunciava una exposició d’independents. Hi vam entrar i em vaig trobar un quadre de Kandinsky. Em van caure llàgrimes. Benseny ens va espantar i tot. Jo no podia haver arribat a somiar que es podia pintar sense figuració. A partir d’aquell moment se m’obre un món de possibilitats". Altre cop l'optimista. L'home que tenia sort. Prou per haver marxat el 23 de març de 2011 amb Elizabeth Taylor, la bellíssima dona dels ulls violeta. Com Dámaso Alonso, que va morir el mateix dia que Ava Gardner. Qüestió de sort.

El retrovisor (Segre, 24-10-14)

Arbeca Jones

Ja és oficial. El turó de la Seu Vella aspira a ser Patrimoni de la Humanitat. No els descobriré jo la sopa d'all, que segur que ja l'han tastada. Em limitaré a obeir ordres de Pep Tort, director del consorci que gestiona aquest conjunt monumental, que el cap de setmana ens demanava a la gent que ens dediquem a l'ofici d'escriure que tinguéssim en compte l'antiga catedral de Lleida. El cert és que la història -èpica i lírica a parts iguals- de la Seu Vella dóna per a unes quantes novel·les. “Sant Prepuci? M'esteu prenent el pèl”. Confesso que em va costar de creure que existís. Som a la tardor de l'any 2003, a la sobretaula d'un dinar literari que va derivar, no em preguntin com, en una animada tertúlia sobre relíquies. Vidal Vidal, que de Lleida ho sap tot, en va posar una d'autòctona sobre la taula. Metafòricament parlant, s'entén. Tampoc no calia posar-se més escatològic del compte. “A la Seu Vella s'hi venerava el Sant Drap de Jesús”. Hauria d'estar curada d'espants. Si a l'Edat Mitjana et podies trobar una impossible banya d'unicorn a la capella dels Montcada, tampoc no sembla tan estrany que el primer bolquer del Nen Jesús hagués fet cap a la capital del Segre. Perquè això de “drap” era un eufemisme com un altre. No donava crèdit, com els bancs. I poca broma amb aquesta relíquia, que era de les importants. Prou perquè en plena Guerra Civil, fos robada d'una caixa fort del Banc d'Espanya i desaparegués sense deixar rastre. Què fas amb un suposat bolquer de prop de dos mil anys? L'emmarques? A Lleida es va viure com una autèntica tragèdia. S'havia perdut una de les grans relíquies de la cristiandat. Però la cara de Vidal avançava que la història tenia epíleg. “Em sento com si fos Arbeca Jones”, va assegurar amb un somriure. Documentant la novel·la Nit endins, que aleshores era tot just un projecte, va trobar una insòlita pista del Sant Drap. Un fil -literal- del qual estirar una història. El 1658 el rei Felip IV va passar per Lleida quan tornava de Frankfurt, de la coronació de l'emperador Leopold. No se'n va anar amb les mans buides. Va ser obsequiat amb un minúscul fragment de la sagrada tela. El rei va regalar la relíquia al comte de Pañaranda, que l'havia acompanyat en el viatge. I aquest, a Fra Pedro de la Cruz, natural d'Escalona del Prado, a Segòvia. I en aquest poblet van quedar els quatre fils del Sant Drap lleidatà sense que ningú no ho sabés, perquè eren al mateix reliquiari que contenia uns fragments de Vera Creu. Paral·lelament, i sense que un sabés de les investigacions de l'altre, la historiadora Josefina París va descobrir que el 1808 la família que havia custodiat a casa seua la relíquia per protegir-la dels excessos de la Guerra del Francès va ser recompensada amb un retallet del bolquer. Va anar passant de generació en generació fins a fer cap a Barcelona. Ja en tenim dos fragments. Algú s'anima a acabar el trencaclosques?

El retrovisor (Segre, 17-10-14)

Un silenci antic i molt llarg

No ho recordaven amb el dramatisme dels seus pares. Per a la generació de Gil de Biedma aquells van ser, possiblement, els anys més feliços de la seua vida. Al cap i a la fi, eren uns nens. I la infància, per dura que hagi estat, és el paradís al qual sempre es pot retornar. Però amb la memòria d'aquells dies de llibertat salvatge no en tenien prou per fer baixar l'enorme roda de molí amb què els obligava a combregar el franquisme. Acabada la guerra, a aquells nens feliços els faltava l'aire. La putrefacta moral del nacionalcatolicisme els va asfixiar sense compassió. Es feien grans a la vegada que el seu món es feia més i més petit. Tot estava prohibit. Tot aixecava sospites. Tot era pecat. La misèria s'havia instal·lat en les seues vides, s'havia apoderat de l'alegria. Temps de mantellines a missa i una bona dosi de NO-DO abans de la pel·lícula del diumenge, no fos cas que algú gosés evadir-se més del compte i se li oblidés qui manava. La postguerra va ser llarga. Molt llarga. Pere Oró es va apuntar a cantar a la coral del seu poble. Poques coses es podien fer en aquella època. Encara no havien fet els vint anys i se sentien bullir la sang. Per més que el règim els volgués tallar les ales, no és fàcil mantenir les hormones d'un adolescent sota control. I aquella primavera les notaven més alterades del compte. Que ja era el tercer año de la victoria. El quart sota el jou feixista per als lleidatans. Així que la coral Harmonia d'Aitona es va apuntar al concurs de corals de la festa major de Lleida amb un repertori arriscat. "Ens deien que estàvem bojos, que ens matarien a tots. Encara hi havia molta por". Els van desqualificar a la primera ronda. El Cant de la Senyera s'havia convertit en l'himne oficiós de Catalunya. Poc més que una cançó revolucionària. Pere Oró ha anat a veure un espectacle del cor de l'Orfeó Lleidatà que repassa aquests anys de repressió i s'ha emocionat en tornar a escoltar-lo. "No vam guanyar, però tot el públic del Frontón es va posar dempeus a aplaudir-nos". Era l'any en què es funda l'Instituto de Estudios Ilerdenses, des d'on es fa i es desfà perquè Lleida ingressi a la Región del Ebro i se separi de Catalunya. En aquells temps no era tan difícil moure fronteres, qui ens ho havia de dir. 1942. Màrius Torres moria molt lluny d'aquí. El silenci encara seria antic i molt llarg.

El retrovisor (Segre 10-10-14)

Vides inventades

A Montse Penella, que sap de què parlo

Qui més qui menys s'ha posat rímel per sortir afavorit a l'autobiografia. S'ha d'haver tingut una vida molt avorrida perquè amb els anys encaixin totes les peces del trencaclosques. Mirem enrere i no sempre ens reconeixem. Hi ha versions nostres francament millorables. Aquesta necessitat d'entendre'ns i, fins i tot, de perdonar-nos, ens fa ometre dades i falsejar records. Ens fabriquem un passat a mida que ens alleugereix el pes de la culpa. Aquesta màcula que arrosseguem els soferts productes de la tradició judeocristiana. Però n'hi ha qui no en té prou amb el Photoshop i s'inventa una vida. Bé, de fet, en vampiritza unes quantes i es crea un collage prêt-à-porter. Tot comença amb una petita mentida. El desig d'agradar a tota costa. De ser allò que l'altre s'espera. Una patètica necessitat d'afecte i reconeixement. I aquell primer engany innocu s'acaba perdent en un laberint d'invencions que ha teixit una xarxa de mentides tan espessa que atrapa el creador de la faula. I se l'acaba creient. El cas paradigmàtic és el d'Enric Marco, el venerable vellet que ens commovia amb el relat del seu pas pel camp de concentració nazi de Flossenbürg. Va arribar a ser president d'Amical Mauthausen. Va pronunciar un dels discursos més emotius que mai s'han sentit al Congrés dels Diputats. Va rebre la Creu de Sant Jordi. I era un impostor. S'ho va inventar tot. Maria Barbal acaba de publicar la novel·la En la pell de l'altre, inspirada en aquest cas. No tant en Marco com en la seua patologia. La història del padrí que mai no va trepitjar un camp d'extermini i es va erigir en portaveu dels supervivents de l'holocaust no és única. Poc després que sortís aquest frau a la llum vam saber que la presidenta d'una de les associacions de víctimes de l'11-S ni tan sols era a les Torres Bessones quan es van produir els atemptats. Tania Head, la dona que treballava a les oficines que Merrill Lynch tenia al pis 78 de la torre sud del World Tarde Center, que va perdre el seu promès Dave a la torre nord, era una ficció. Tania Head era el producte de la imaginació de la barcelonina Alícia Esteve. Ni va ser víctima de l'atac terrorista, ni estava a punt de casar-se. Esgarrifa saber que hi ha més gent que ha portat el seu afany de protagonisme fins al deliri. Anònima i amb càrrec. Mentiders convençuts de la seua veritat.

El retrovisor (Segre, 3-10-14)

'Vaquilles' i forasters

Potser era la por que tenia, però el so de les peülles ressonant als carrers asfaltats era terrible. I t'arribava en un dramàtic crescendo. Primer senties una remor apaivagada pels crits histèrics i jovials a parts iguals. Després es giraven les tornes i aquelles veus excitades s'anaven perdent mentre augmentava el volum del terrabastall que feien les vaquilles. Jo m'ho mirava des del balcó, perquè encara no tenia edat de córrer. Instintivament, t'agafaves fort a la barana quan passaven per sota de casa i senties a la panxa una sensació molt semblant a la que et provocarien al vespre els cops de plateret de l'orquestra de l'envelat, desproporcionadament amplificada. La seqüència auditiva era la mateixa cada volta que aquelles pobres bèsties feien al poble. De sobte, un canvi de ritme inesperat. Els crits es van dissolent com un glaçó en un mar de silenci. Tothom s'esvera. Un noi s'ha fet el valent i ha quedat arraconat amb un bòvid al seu davant. Es queda immòbil. Els altres corredors d'aquest encierro casolà intenten distreure l'animal. Però aquell bou que tot just ha deixat de ser vedell no es deixa ensarronar. Ell també resta immòbil. Sembla un d'aquells jocs de mirades en què perd qui primer se li escapa el riure. Des del meu angle, el jove no té cap. A més, estic més pendent de la vaquilla. Una padrina que fa estona que es senya no pot més amb la incertesa i fa una pregunta: “Que és del poble?” És una velleta venerable que sembla preocupada de debò. Recordo sentir-me culpable. Vaig contestar educadament que no li veia la cara. Era cert. Però també era veritat que sabia que era foraster, perquè no duia la samarreta de la penya que uniformava tot el jovent autòcton. La vaig voler fer patir. I em va sorprendre el meu sadisme incipient. Aquella dona em va descobrir la xenofòbia en un temps en què un embetumat rei Baltasar era el més semblant a l'exotisme que coneixíem. No va passar res. El bou se'n va cansar, suposo. Poc després es van prohibir les vaquilles. El món canviava. I va arribar Babà, el primer negre que es va instal·lar al poble. En vindrien molts altres. Gent de països que ni tan sols érem capaços de situar en el mapa. Em pregunto, però, si el món va canviar prou. Si malgrat viure en una societat acolorida encara no hi ha massa gent que fa preguntes fatídiques. 

El retrovisor (Segre 26-9-14)

Quaranta-dos centímetres

Fa una calor fastigosa. Però aquesta setmana he vist les primeres fulles daurant el carrer. La tardor s'acabarà imposant. No deixa de sorprendre'm aquesta precisió de rellotge suís. El temps avança, implacable. I després del cap de setmana tornarà a ser dilluns. Inexorablement. Sabem que tenim la batalla perduda, però igualment lluitarem per eternitzar l'avui i l'ara. Per accelerar el demà prometedor. Som uns ingenus. O no. De vegades s'aconsegueix aturar el temps. Retenir un instant. Per sempre. Com si l'haguessis atrapat amb un caçapapallones. Només et cal tapar el pot de conserva amb cura i guardar-ho en algun prestatge de la memòria. Un record és un trosset d'eternitat. Una eternitat efímera que tindrà la teua data de caducitat. Una victòria pírrica sobre el calendari. Això sí, necessites una contrasenya. Una clau que t'obri la porta per accedir a aquestes càpsules del temps que anem atresorant amb l'edat. Dissabte en vaig tenir prou amb l'olor per endinsar-me als anys setanta. Aquella habitació desprenia una aroma que feia decennis que havia oblidat. L'olor corporal d'una nina que va marcar una època, la Nancy. Abans que la Barbie creués l'Atlàntic, se'n venien un milió d'exemplars cada any. Famosa, l'empresa d'Alacant que la fabricava, va fer diana. Amb la Nancy no es podia jugar a fer de mama, perquè encara que només fes quaranta-dos centímetres, era més gran que tu. Era la noia que volies ser. Guapa i sofisticada. Tenia una habitació de fusta massissa i un catàleg de vestits que et feia perdre l'oremus. Estampats impossibles, colors llampants i pantalons de pota d'elefant. Era més moderna que les ballarines del Ballet Zoom, i això era dir molt. Li vam fer de tot. Vam descobrir que el cabell de les nines no torna a créixer quan el talles amb tisores de punta rodona. Que n'hi havia prou amb un bolígraf per fer-li un tatuatge que mai més no s'esborraria.  Intentes recordar com eren aquestes tardes amb la Nancy. Posar-te en la pell del narrador omniscient que controlava un petit univers de plàstic i explicava històries increïbles en veu molt baixa. Les nines mai no van canviar l'expressió que el 1968 va esculpir Tino Juan. Com a molt, alguna aclucava l'ull més del compte perquè havies fet algun experiment amb les pestanyes que no va acabar de sortir reeixit. Però els hi passaven moltes coses. Jugaves a terra, asseguda sobre els genolls en una postura que ara et portaria al quiromassatgista d'urgència. Al teu voltant, un cercle de plecs de quadres que odiaves profundament. Avui recordes amb simpatia la faldilla escocesa que tant agradava al sector maternal. Intentes associar el record a un referèndum del qual escric sense saber-ne -encara- el resultat. I sents un calfred. Perquè aquella veu infantil que juga tan fluixet a l'habitació parla en un idioma que no és el seu. Hi ha una llengua de diari i una de mudar. I la Nancy, per força, havia de parlar com a la tele.

El retrovisor (Segre, 19-9-14)

El poder de la civada

Era una mort terrible. Lenta i cruel. Agònica. La impotència de no poder fer-hi res. La ràbia d'haver-te posat tu mateixa en aquell malèfic parany de naturalesa despietada. Només tenies l'opció de quedar-te molt quieta i esperar. Retardar l'inevitable per, amb una mica de sort, ser rescatada per algun portador de salacot que t'aproparia la branca providencial. Sí, ho confesso, la recorrent visió d'una mà acomiadant-se del món abans de ser engolida per un terra voraç i insaciable em  traumatitzava. No hi havia res pitjor que les arenes movedisses. Un perill invisible. En el meu record, a totes les pel·lícules de Tarzan hi havia una lluita aferrissada amb un cocodril que acabava amb victòria del rei de la selva i una escena en què un dolent era xuclat amb calma sàdica per un aparentment innocent toll d'aigua. Només hi havia una cosa que em fes més por que els sorramolls i era un atac de la marabunta. Les arenes movedisses eren un clàssic. Literalment. Daud, el fidel servent de Lawrence d'Aràbia, va ser una de les víctimes d'aquest assassí bellugadís. També  sortien a Les mines del rei Salomó, Indiana Jones, Mad Max... Però un bon dia van passar de moda. The Artist les va recuperar en una picada d'ullet a les moltes generacions que temíem que el terra s'enfonsés a sota dels nostres peus. Vaja, que ja eren una relíquia. Llegeixo que quan els efectes especials no es generaven per ordinador algun MacGiver va tenir la idea d'afegir civada a l'aigua. Perden molt dramatisme aquelles morts en blanc i negre si visualitzes un bol de cerals gegantí.  Per a postres, els científics aigualeixen el vi sense miraments. En una entrevista que li van fer a TVE a Alfredo Arche, sedimentòleg del Consell Superior d'Investigacions Científiques, afirmava que és pràcticament impossible que algú mori empassat per un sorramoll. Que, com a molt, una persona quedaria atrapada fins a la cintura i que, en tot cas, això mai no pot passar en un desert. Un article publicat a la revista Nature el 2005 també s'entestava a contradir David Lean. Que si la densitat del cos humà és menor que la de les arenes movedisses i altres arguments per l'estil. Una barreja de desencís i alleujament. Ja podem veure món sense patir. Almenys si anem al desert on regnava Peter O'Toole. O a la selva de Tarzan. On sí que han de vigilar és a la badia de Morecambe, Anglaterra. Qui ens ho havia de dir? 

El retrovisor (Segre, 12-9-14)