Un nit premonitòria

La conversa va tenir lloc a la Seu Vella. S'acabava d'estrenar la democràcia. Tot estava per fer i tot era possible. Els dos amics es van quedar sols. “Vull crear un premi literari. Les institucions hem d'oferir incentius als escriptors o no ens en sortirem amb la llengua. I vull que aquest premi porti el teu nom”. La resposta de Josep Vallverdú va descol·locar Jaume Magre, l'inoblidable regidor de Cultura de la Lleida dels vuitanta. “D'acord, però que sigui d'assaig. És el gènere que més suport necessita”. I aviat van quedar entesos. Lleida creava el premi d'assaig Josep Vallverdú. Un dia com avui de fa, exactament, trenta anys, l'hotel Condes de Urgel acollia una vetllada literària que faria història. Eren els temps en què ser periodista cultural era molt dur, que no hi havia mòbils. Ni ordinadors portàtils. El jurat deliberava durant el sopar i es feia públic el veredicte quan es tenia. Mala sort si eren les dotze de la nit. Jaume Magre estava més nerviós que si hagués enviat un original a concurs. Creia en el premi. No em costa imaginar-me'l anant de taula en taula, com li veuria fer tantes vegades a partir de 1993, quan vaig començar a cobrir la vetllada literària per fer-ne una crònica per al diari. Era un home exquisit, elegant, honest. Però aquella nit de fa trenta anys era, sobretot, feliç. El seu premi havia estat un èxit organitzatiu. Hora de llegir l'acta. No hi havia un guanyador, sinó dos. L'assaig La poesia de Gabriel Ferrater havia estat escrit a quatre mans per dos perfectes desconeguts: Xavier Macià i Núria Perpinyà. Ara són dos autors respectats. Dos professors amb una llarga trajectòria a la UdL. Però aleshores eren dos joves acabats de llicenciar-se. A Xavier Macià li va tocar pujar a l'escenari. Núria Perpinyà es va perdre la gala. Era de viatge de noces a París. A la taula de premsa ja ningú no va tastar les postres. Tocava córrer cap a les redaccions. S'havia d'escriure la notícia (sense ordinador!) i revelar el rodet de fotos. Per a una de les periodistes passar a l'acció va ser tota una heroïcitat. Joana Bonet es va atrevir a anar a a gala amb mític vestit amb el cèrcol a la faldilla d'Ágatha Ruiz de la Prada que només es veia a les passarel·les i a la Domingo's. No era fàcil moure's amb ell i, encara menys, passar desapercebuda. Ara és una autoritat en el món de la moda. Una nit premonitòria.

El retrovisor (Segre, 14-11-14)

La fi del món

No vaig ser la primera a formular la pregunta. Feia generacions que algun pare la contestava quan jo la vaig verbalitzar. “Què hi ha a l'altre costat?”. Invariablement, els grans responien amb una barreja de certesa i indiferència: “l'Aragó”. I jo pensava que si em deixessin pujar a la punta d'una d'aquelles serres blaves que encerclaven el poble veuria aquesta terra abstracta que en la meua imaginació s'assemblava molt als regnes dels contes. Estava conençuda que el món conegut s'acaba a la Granja. El cotxe de línia feia un llarg recorregut des de Lleida. Passava per molts pobles. Però en arribar al meu, només podia girar. Non plus ultra. S'acabava la carretera. Aquest Aragó mític que anhelava albirar no tenia res a veure amb Torrent o Fraga, que eren llocs que formaven part de la nostra quotidianitat. I em recava. Em recava molt. Però encara que pugessis a dalt de Montmaneu, que era la més alta de les muntanyes, mai no veies res que no fossin més serres. Amb els anys, deixem de fer-nos preguntes. Almenys, en veu alta. Descobreixes que encara que no hi hagués carretera, es podia seguir cap a Maials o cap a Mequinensa, segons la direcció triada. Que sempre es pot avançar més. Que el món és rodó i no s'acaba. És rodó i dóna tombs. Tants tombs que l'arxivera Maria Jesús Llavero va trobar un trosset de la història de la Granja al diari L'avenç de l'Empordà. En un article publicat el 10 d'agost de 1907 es reproduïa una “tràgica nota” trobada en un llibre “embolcallat amb la pols del temps”. Mai no sabrem què hi feia al Baix Segre un redactor del diari L'avenç de l'Empordà, però li hem d'agrair que prengués nota d'allò que s'havia escrit el 1713 i que es va perdre a la Guerra Civil. “Dia deset de juliol del any mil setcents y deu, a punta del alba, arribaren a esta vila de la Granja un destacament enviat de Lleida per ordre del conde Vuingi (...) Minaren la vila, aprenent tot género de grans pera lo servey del rey Felip Quint; (...) y dia denou de dit mes a sinch horas del matí posaren foch a les mines, comensaren per la Iglesia parroquial y después seguiren los carrers (…)” 

Fins al dia 7 de setembre de 1713 no es va tornar a tenir una capella. I fins al 1733 no va estar acabada l'església. Com pot ser que s'hagi necessitat un tricentenari i una quasi consulta per ser conscients de què va suposar perdre una guerra remota?

El retrovisor (Segre, 7 de novembre de 2014)

Una tomba buida

Plovisquejava, però és difícil resistir-se a un cementiri. Històries oblidades entre els noms repetits, les dates remotes i les sempre tristes flors de plàstic. L'horitzó era majestuós. El delimitava la imponent paret del Turbó, com un recordatori de la nostra insignificança. Però malgrat el paisatge, resultava claustrofòbic, no s'assemblava a cap altre cementiri pirinenc que jo hagués vist. Hi havia un únic panteó. Uns àngels sinistres en unes senzilles rajoletes decoratives. Unes pedres afegides a la construcció de totxo com a únic ornament. Una porta de fusta que el pas del temps havia desgastat fins a deixar-la d'un color gris de gat amb bons remats de ferro treballat  totalment rovellats. Hi havia unes quantes inscripcions. La primera que vaig llegir era la biografia abreujada d'una pobra dona que feia moltes dècades que havia passat avall. Un nom, una data i els anys que tenia en el moment del traspàs. Vaig fer foto d'un dels àngels sense parar-hi massa esment. La monumentalitat del poble no s'adeia aquell petit cementiri modest i encaixonat. Però al costat de la petita làpida d'aquella ignota difunta hi havia unes lletres que em van fer deturar. “El fundador de este nicho nº1 construido en 1944 D José Sarroca Llacera. Ocupado por él y su familia. Prohibido ocuparlo nadie más”. Em va semblar tan pueril que em va commoure. Intuïa que aquell home havia de ser força especial. Tenia la confirmació a escassos centímetres. “Aquí descansan los restos de D José Sarroca Llacera --- 19-- a los – años”. Sí, efectivament, els guionets són espais en blanc que encara s'han d'omplir. Hi ha lloc per al dia i el mes del traspàs, i un mil nou-cents encetat per facilitar la feina a qui només havia de posar dos xifres més. Un altre buit per al nombre d'anys viscuts. La primera reacció va ser d'infantil alegria. “Encara és viu”. Qui li havia de dir que aquell 1 i aquell 9 farien nosa a qui preparés el text definitiu perquè aquell home no va preveure arribar al segle XXI. Vaig pensar que aquesta història seria un bon Retrovisor de cara a Tots Sants. La vaig escriure sense noms, perquè ningú no es pogués molestar. Per no amargar-li la cada vegada més improbable existència a l'entranyable vellet que als anys quaranta es va preparar una segona residència definitiva. Aquesta setmana, una barreja de curiositat i avorriment em va portar a fer una cerca al Google. Una única entrada per “José Sarroca Llacera”. Un reportatge de La Vanguardia publicat el 8 de juliol de 1965 per María Dolores Serrano. El protagonista de la curiosa inscripció ja era mort aleshores. Havia nascut la nit de Nadal de 1873. Tenia la creu de plata al mèrit militar, guanyada a la remota Guerra de Cuba. Quan s'apropava als setanta anys va construir el panteó amb les seues pròpies mans. Era fuster i tenia traça. Però Muyto, que així se'l coneixia a Roda d'Isàvena, no comptava amb què la darrera voluntat d'un mort necessita la complicitat d'un viu. I ell no la va tindre. Descansi en pau, sigui on sigui.

El retrovisor (Segre, 2 de novembre de 2014)

L'home que tenia sort

Tinc pendent d'anar al Museu Morera a veure la gran retrospectiva de Lluís Trepat que ha comissariat Francesc Gabarrell. La mirada del demiürg, es titula. Ben triat, el pòster que la promociona. Un Lluís Trepat jove, de perfil, mirant la plaça Ricard Viñes per sobre dels vianants. Un ull clar guaitant un món que cada vegada li deu resultar més llunyà i incomprensible. Té 89 anys i ja en fa sis que es va retirar. La vista li falla i les mans no responen. Però conserva l'elegància. La barba ben retallada. El mocador desimbolt al coll. Potser perquè mai no l'he tractat, em sembla un home seriós, gairebé sever. I ja em va bé de pensar-ho, perquè jo també estic seriosa, gairebé severa. Diumenge ens regalaran una hora a canvi d'arrabassar-nos la llum de les tardes, d'instal·lar-nos en un hivern anticipat. Hi penso i m'envaeix una nostàlgia preventiva. Depressiva. Curiosament, no em puc treure del cap un altre artista de la seua generació que també era militant del mocador al coll. Potser és perquè Ernest Ibàñez Neach era un optimista convençut que el meu subconscient hi recorre. "Jo he tingut molta sort a la vida. Moltíssima", deia. Als 17 anys va haver d'anar a la guerra. "Em van mobilitzar i després de dos mesos d’instrucció ens van enviar al front, a Vila-real, amb el Regimiento de Carros de Combate Número 2. Havíem de cobrir una companyia que havia perdut tots els homes. Els havien matat a tots. Vam fer un viatge infernal en un tren de càrrega que ens va deixar a Vila-real quan ja era fosc. Ens van instal·lar en una casa que havia estat bombardejada i ens van dir que dormíssim una mica, que l’endemà havíem d’anar al front. Evidentment cap de nosaltres va poder aclucar l’ull malgrat el cansament del viatge. Saber que anaves a cobrir una companyia de la qual no havia quedat ni un supervivent no t’anima, precisament. A primera hora del matí, quan encara érem a la casa, va arribar un oficial i ens va comunicar que la guerra s’havia acabat. Així, de cop. No vaig haver de disparar ni un sol tret. Això és sort. Això és tenir una sort increïble!". A mi aquest home em desarmava. L'any 48 va fer un viatge a París aprofitant un permís per anar al Vaticà. Va tornar carregat de fe. Però de fe en la pintura. Kandinsky li va descobrir l'abstracció. "Benseny i jo vam passar davant una galeria que anunciava una exposició d’independents. Hi vam entrar i em vaig trobar un quadre de Kandinsky. Em van caure llàgrimes. Benseny ens va espantar i tot. Jo no podia haver arribat a somiar que es podia pintar sense figuració. A partir d’aquell moment se m’obre un món de possibilitats". Altre cop l'optimista. L'home que tenia sort. Prou per haver marxat el 23 de març de 2011 amb Elizabeth Taylor, la bellíssima dona dels ulls violeta. Com Dámaso Alonso, que va morir el mateix dia que Ava Gardner. Qüestió de sort.

El retrovisor (Segre, 24-10-14)

Arbeca Jones

Ja és oficial. El turó de la Seu Vella aspira a ser Patrimoni de la Humanitat. No els descobriré jo la sopa d'all, que segur que ja l'han tastada. Em limitaré a obeir ordres de Pep Tort, director del consorci que gestiona aquest conjunt monumental, que el cap de setmana ens demanava a la gent que ens dediquem a l'ofici d'escriure que tinguéssim en compte l'antiga catedral de Lleida. El cert és que la història -èpica i lírica a parts iguals- de la Seu Vella dóna per a unes quantes novel·les. “Sant Prepuci? M'esteu prenent el pèl”. Confesso que em va costar de creure que existís. Som a la tardor de l'any 2003, a la sobretaula d'un dinar literari que va derivar, no em preguntin com, en una animada tertúlia sobre relíquies. Vidal Vidal, que de Lleida ho sap tot, en va posar una d'autòctona sobre la taula. Metafòricament parlant, s'entén. Tampoc no calia posar-se més escatològic del compte. “A la Seu Vella s'hi venerava el Sant Drap de Jesús”. Hauria d'estar curada d'espants. Si a l'Edat Mitjana et podies trobar una impossible banya d'unicorn a la capella dels Montcada, tampoc no sembla tan estrany que el primer bolquer del Nen Jesús hagués fet cap a la capital del Segre. Perquè això de “drap” era un eufemisme com un altre. No donava crèdit, com els bancs. I poca broma amb aquesta relíquia, que era de les importants. Prou perquè en plena Guerra Civil, fos robada d'una caixa fort del Banc d'Espanya i desaparegués sense deixar rastre. Què fas amb un suposat bolquer de prop de dos mil anys? L'emmarques? A Lleida es va viure com una autèntica tragèdia. S'havia perdut una de les grans relíquies de la cristiandat. Però la cara de Vidal avançava que la història tenia epíleg. “Em sento com si fos Arbeca Jones”, va assegurar amb un somriure. Documentant la novel·la Nit endins, que aleshores era tot just un projecte, va trobar una insòlita pista del Sant Drap. Un fil -literal- del qual estirar una història. El 1658 el rei Felip IV va passar per Lleida quan tornava de Frankfurt, de la coronació de l'emperador Leopold. No se'n va anar amb les mans buides. Va ser obsequiat amb un minúscul fragment de la sagrada tela. El rei va regalar la relíquia al comte de Pañaranda, que l'havia acompanyat en el viatge. I aquest, a Fra Pedro de la Cruz, natural d'Escalona del Prado, a Segòvia. I en aquest poblet van quedar els quatre fils del Sant Drap lleidatà sense que ningú no ho sabés, perquè eren al mateix reliquiari que contenia uns fragments de Vera Creu. Paral·lelament, i sense que un sabés de les investigacions de l'altre, la historiadora Josefina París va descobrir que el 1808 la família que havia custodiat a casa seua la relíquia per protegir-la dels excessos de la Guerra del Francès va ser recompensada amb un retallet del bolquer. Va anar passant de generació en generació fins a fer cap a Barcelona. Ja en tenim dos fragments. Algú s'anima a acabar el trencaclosques?

El retrovisor (Segre, 17-10-14)

Un silenci antic i molt llarg

No ho recordaven amb el dramatisme dels seus pares. Per a la generació de Gil de Biedma aquells van ser, possiblement, els anys més feliços de la seua vida. Al cap i a la fi, eren uns nens. I la infància, per dura que hagi estat, és el paradís al qual sempre es pot retornar. Però amb la memòria d'aquells dies de llibertat salvatge no en tenien prou per fer baixar l'enorme roda de molí amb què els obligava a combregar el franquisme. Acabada la guerra, a aquells nens feliços els faltava l'aire. La putrefacta moral del nacionalcatolicisme els va asfixiar sense compassió. Es feien grans a la vegada que el seu món es feia més i més petit. Tot estava prohibit. Tot aixecava sospites. Tot era pecat. La misèria s'havia instal·lat en les seues vides, s'havia apoderat de l'alegria. Temps de mantellines a missa i una bona dosi de NO-DO abans de la pel·lícula del diumenge, no fos cas que algú gosés evadir-se més del compte i se li oblidés qui manava. La postguerra va ser llarga. Molt llarga. Pere Oró es va apuntar a cantar a la coral del seu poble. Poques coses es podien fer en aquella època. Encara no havien fet els vint anys i se sentien bullir la sang. Per més que el règim els volgués tallar les ales, no és fàcil mantenir les hormones d'un adolescent sota control. I aquella primavera les notaven més alterades del compte. Que ja era el tercer año de la victoria. El quart sota el jou feixista per als lleidatans. Així que la coral Harmonia d'Aitona es va apuntar al concurs de corals de la festa major de Lleida amb un repertori arriscat. "Ens deien que estàvem bojos, que ens matarien a tots. Encara hi havia molta por". Els van desqualificar a la primera ronda. El Cant de la Senyera s'havia convertit en l'himne oficiós de Catalunya. Poc més que una cançó revolucionària. Pere Oró ha anat a veure un espectacle del cor de l'Orfeó Lleidatà que repassa aquests anys de repressió i s'ha emocionat en tornar a escoltar-lo. "No vam guanyar, però tot el públic del Frontón es va posar dempeus a aplaudir-nos". Era l'any en què es funda l'Instituto de Estudios Ilerdenses, des d'on es fa i es desfà perquè Lleida ingressi a la Región del Ebro i se separi de Catalunya. En aquells temps no era tan difícil moure fronteres, qui ens ho havia de dir. 1942. Màrius Torres moria molt lluny d'aquí. El silenci encara seria antic i molt llarg.

El retrovisor (Segre 10-10-14)

Vides inventades

A Montse Penella, que sap de què parlo

Qui més qui menys s'ha posat rímel per sortir afavorit a l'autobiografia. S'ha d'haver tingut una vida molt avorrida perquè amb els anys encaixin totes les peces del trencaclosques. Mirem enrere i no sempre ens reconeixem. Hi ha versions nostres francament millorables. Aquesta necessitat d'entendre'ns i, fins i tot, de perdonar-nos, ens fa ometre dades i falsejar records. Ens fabriquem un passat a mida que ens alleugereix el pes de la culpa. Aquesta màcula que arrosseguem els soferts productes de la tradició judeocristiana. Però n'hi ha qui no en té prou amb el Photoshop i s'inventa una vida. Bé, de fet, en vampiritza unes quantes i es crea un collage prêt-à-porter. Tot comença amb una petita mentida. El desig d'agradar a tota costa. De ser allò que l'altre s'espera. Una patètica necessitat d'afecte i reconeixement. I aquell primer engany innocu s'acaba perdent en un laberint d'invencions que ha teixit una xarxa de mentides tan espessa que atrapa el creador de la faula. I se l'acaba creient. El cas paradigmàtic és el d'Enric Marco, el venerable vellet que ens commovia amb el relat del seu pas pel camp de concentració nazi de Flossenbürg. Va arribar a ser president d'Amical Mauthausen. Va pronunciar un dels discursos més emotius que mai s'han sentit al Congrés dels Diputats. Va rebre la Creu de Sant Jordi. I era un impostor. S'ho va inventar tot. Maria Barbal acaba de publicar la novel·la En la pell de l'altre, inspirada en aquest cas. No tant en Marco com en la seua patologia. La història del padrí que mai no va trepitjar un camp d'extermini i es va erigir en portaveu dels supervivents de l'holocaust no és única. Poc després que sortís aquest frau a la llum vam saber que la presidenta d'una de les associacions de víctimes de l'11-S ni tan sols era a les Torres Bessones quan es van produir els atemptats. Tania Head, la dona que treballava a les oficines que Merrill Lynch tenia al pis 78 de la torre sud del World Tarde Center, que va perdre el seu promès Dave a la torre nord, era una ficció. Tania Head era el producte de la imaginació de la barcelonina Alícia Esteve. Ni va ser víctima de l'atac terrorista, ni estava a punt de casar-se. Esgarrifa saber que hi ha més gent que ha portat el seu afany de protagonisme fins al deliri. Anònima i amb càrrec. Mentiders convençuts de la seua veritat.

El retrovisor (Segre, 3-10-14)