A mà, o a màquina?

El dilema no era patrimoni exclusiu del borreguet de Norit. La pregunta “a mà, o a màquina?” era recorrent entre els del meu gremi. Som als primeríssims noranta. Encara trobaríem algun pobre desgraciat que inverteix amb ignorant alegria en 'busques' i en faxos. Qui s'havia de pensar que els mòbils i el correu electrònic formarien part de les nostres vides en breu? Amb prou feines s'havien començat a implantar els ordinadors. Van pujar molt les accions de les òptiques. Aquelles pantalles -compte amb la pronúncia, que els ha de rimar- “fotien un radere com un John Deere”, impagable metàfora de cul gros de Lo diccionari lleidatà. Feien pampallugues en verd fluorescent, com uns follets entremaliats que et concedien diòptries que no havies demanat. Els ordinadors resultaven poc inspiradors. Havien arribat massa tard per als futuristes i els poetes contemporanis no li acabaven de trobar el què. De fet, la majoria en renegava, encara que ara invoquin a Santa Tecla quan se'n va la llum perquè no se'ls hagi perdut res. Els novel·listes trampejaven la feina amb la màquina d'escriure elèctrica, un altre dels dissortats invents de finals del segle XX que tindria la data de caducitat d'un iogurt. Així que cada cop que entrevistaves un escriptor, ja fos per trencar el gel o perquè t'hi portava la conversa feies cap a la pregunta del milió: escrius amb ordinador? La resposta, gairebé sempre, era negativa. Algun 'sí' anava acompanyat del temut 'però'. “Sí, però per passar a net”. El més original va ser Pep Albanell, que acaba de ser distingit amb el premi Trajectòria a la Setmana del Llibre en Català. Ell va ser dels pocs desacomplexats que es va animar a fer ús de la tecnologia. “I això que em fa escriure diferent”. Aquesta no me l'esperava. Però m'ho va argumentar. “Escric diferent jo... i tothom. Només llegint-ne un parell de pàgines et puc dir si un llibre ha estat escrit directament a l'ordinador o fet a mà o amb màquina d'escriure. L'ordinador és molt pràctic, però sempre queden els textos inacabats. És tan fàcil retrocedir, esborrar i afegir que, inconscientment, no vigiles tant”. De vegades hi penso. Ara que no hi ha un ordinador a cada casa, sinó uns quants, aquesta inconsistència, aquesta provisionalitat que detectava Albanell, em sembla una metàfora de la nostra societat líquida, gairebé gasosa.

El retrovisor. (Segre 27-9-13)

Capità 'ad hoc'

Nicholas Haddock.

Llamp de llamp de rellamp! Ectoplasma! Tros de quòniam!... Com vam poder perdre la Guerra de Successió si el capità Haddock lluitava al nostre bàndol? Bé, almirall, que en el meu profund desconeixement de les graduacions militars, ara no sé si és més o menys que capità. Nicholas Haddock comandava una de les naus de la Royal Navy que defensava Barcelona a començaments del segle XVIII, abans que els catalans ens quedéssim sols com a mussols. Als tintinòlegs que els hagi picat la curiositat, els recomano buscar-lo a la viquièdia (entrades en anglès i francès). No hi ha foto, òbviament, però el quadre que il·lustra l'entrada és exactament el que dibuixa Hergé a El secret de l'unicorn. Mateixa roba, mateix escena naval en segon pla... Ben bé sembla que l'avantpassat del mariner renegador, de qui heretarà el tresor de Rackham el Roig, hagués estat un personatge de carn i ossos. Si fins i tot són coetanis! Les casualitats fan autèntiques filigranes. L'abril del 2012 es promou una audiència pública per exigir a l'ajuntament de Lleida que posi sobre la taula un tema aparcat literalment sine die: la construcció del Museu Morera. Bé, del museu no, que ja fa un segle que existeix, sinó d'una seu digna i definitiva que aculli aquest llegat. Això d'audiència pública no sabíem ben bé què era, però l'activa plataforma Compromís pel Museu d'Art Jaume Morera va anar fent pedagogia fins a obtenir les firmes necessàries perquè la Paeria hagués de posar-s'hi. I, ves per on, la solució que ha trobat és traslladar el museu... a l'Audiència! A l'edifici de l'antiga Audiència Provincial, a la Rambla Ferran. De moment, només és un projecte. Una notícia que aquest atzar capriciós que no es cansa de fer cabrioles va fer coincidir amb la mort d'un nebot de Jaume Morera, el mestre de mestres Martí de Riquer (Morera de segon cognom). L'escriptor, filòleg i humanista procedia d'una il·lustre família lleidatana, segons ell mateix va explicar en el llibre de 1979 Quinze generacions d'una família catalana... la seva. Una família molt influent a la Lleida medieval amb palau a la plaça de Sant Joan que, segons ha estudiat l'historiador de l'art Alberto Velasco, va pagar al seu dia un retaule per a l'església de Sant Llorenç que, malauradament, es va cremar durant la Guerra Civil. Cosas veredes!

El retrovisor (Segre 20-9-13)

Volem botar!

Hi ha moments històrics que t'agafen a destemps. Que ets massa gran o massa petit. Però no, vist amb perspectiva, també té la seua gràcia. Tant si ets més vell que l'anar a peu, que deia el padrí, com si ets una criatura que no entén res però s'assabenta de tot. “Avui no hi ha escola, que s'ha mort Franco”. Unes paraules màgiques que et convidaven a seguir dormint. A arrupir-te assaborint aquella pròrroga inesperada. El pòster gegant de la Pippi que protegia els meus somnis com a testimoni. Va ser un dia estrany. Un diumenge laborable de passar-te el matí en pijama. D'esmorzar tard amb la notícia que tindríem vacances de propina. Són dies confusos. De veure tothora un taüt en blanc i negre que em feia una mica de por. La imatge d'una senyora amb mantellina que li tirava vés a saber què al mort. Homes molt seriosos que s'aturaven al seu davant i aixecaven una mà amb fúria... Aviat ens en vam cansar i vam assaborir la llibertat. Un estrany estiu amb temps d'hivern de voltar pels carrers i jugar amb despreocupació. Intuíem que allò no era normal, que n'havia passat una de grossa. Però només passàvem ànsia perquè ens havia quedat anacrònic un joc de picar de mans de lletra delirant (postdadaïsta) que començava amb Sancho Panza degollant la seua dona i derivava cap a l'absurd fins a acabar amb dos xiquetes amb un genoll clavat al terra i la mà al temple tot dient “viva Franco, viva Franco y su mujer tam-bién” (amb les síl·labes ben separades). La nostra modesta transició va ser ràpida i de seguida vam trobar una solució de rima forçada: “viva Juan Carlos, viva Juan Carlos, y su mujer tam-bién”. Així eren els nostres dies als convulsos setanta. I, de sobte, un verb que canviava de significat es va fer omnipresent. “Botem?” I botàvem fins que ens quedàvem sense alè. No érem conscients que fèiem un joc de paraules. Tothora es parlava de votar. De votar sí i de votar no. Resultava enigmàtic però, a la vegada, t'adonaves que el teu petit món s'havia impregnat d'una certa solemnitat. Que aquells bots que fèiem eren de broma. Que els vots dels grans eren una altra cosa i els farien saltar més amunt del que ens podien propulsar les nostres cames plenes de crostes. Suposo que les criatures que dimecres van fer història mentre jugaven en algun voral tindran un record semblant d'aquí a trenta anys.

El retrovisor. (Segre 13-9-13)

Sexe als setze

D'on és Carme Forcadell? No és pas tafaneria: el seu accent em desconcerta. La pregunta és retòrica. Un bon amic tan intrigat com jo amb la resposta em va fer saber fa poc que la presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana és de Xerta. Seguint l'exemple de Mari Pau Huguet, Forcadell ha optat pel mestissatge dialectal. Consti que no criminalitzo. Cada casa és un món, que diuen. Però això passa per alguna cosa. No conec cap cas de parlant oriental que després d'uns anys a Lleida, a Tortosa, a Fraga o a València hagi abandonat el seu accent. A nosaltres, però, ens fa nosa. Fins i tot l'alcalde de Lleida canvia la nostra característica e oberta per una artificiosa a final, com si fos d'Aitona, o de Mequinensa, on sí que les paraules acaben en “a”. Eps, no us embaleu que això -en públic- ho fan ell i una bona colla! Per no parlar dels periodistes de Ponent del sector audiovisual, que a banda de satanitzar aquesta e oberta, un dia prendran mal dient “xarxa” o “seixanta” amb una exagerada i en absolut natural pronúncia de la ix. Aquesta setmana feia una gestió burocràtica i la noia que m'atenia va repetir una dotzena de vegades “en quant”. Era tan amable que em sentia culpable per l'esgarrifança que em provocaven aquestes dos paraules (dos, no dues). No pel castellanisme, que ja estem tots curats d'espants, sinó perquè va ser la constatació de la mort d'una expressió tan nostra com “en pic”. És trist haver-la deixat de dir perquè no la sentim a TV3. I la trobem tant a faltar que per no haver de recórrer a: “tan aviat com..” o “tan bon punt...” fem cap al castellà per dir -malament- allò que ja dèiem. No s'ha resolt bé l'estàndard català. No tinc ni idea de com s'hagués hagut de fer, però és evident que és un estàndard massa proper a una parla concreta i això ens ha condemnat a centenars de milers de persones a haver d'aguantar brometes cada cop que obrim la boca. Ah, sí, em queda per justificar el títol. Aquest article naix d'un tweet de no recordo qui sobre el programa de Catalunya Ràdio 'Les mil i una nits' de Maria de la Pau Janer. Bé, sobre el programa no, sobre l'accent de l'escriptora mallorquina, que pronuncia “sexe” d'una manera molt semblant al número “setze”. I es veu que, si no ets de la perifèria, això fa molta gràcia. Moltíssima. A mi me'n fa més aviat poca.

El retrovisor. (Segre 6-9-13)

Tota la veritat

Amb la vènia. He de confessar que mai no he assistit a un judici. La meua nul·la cultura en aquesta matèria es limita a una sobreexposició a pel·lícules i sèries de televisió americanes. Ara és moment de dir: “Protesto!” En el meu imaginari els testimonis juren sobre la bíblia dir la veritat, tota la veritat i res més que la veritat. I jo em pregunto si això és possible. Si algú pot dir tota la veritat. Si algú pot arribar a saber mai tota la veritat. Recordo una migdiada d'estiu que jugava en silenci -en temps de collita, la norma era sagrada- avorrint-me amb aquella dignitat imaginativa dels que no saben què són les activitats de lleure, ni l'ampli assortiment d'extraescolars ni les vacances. De sobte, música celestial. “Gitanos!”. Sí, efectivament, encara no sabíem què era la correcció política. El crit instintiu tindria conseqüències, però a veure qui es podia reprimir sentint dringar campanetes. Havia vist mil vegades el carro dels gitanos, amb els animals guarnits amb cascavells per anunciar l'espectacle des de la llunyania. No calia, perquè les ferradures dels cavalls ressonaven amb força als carrers cimentats. Un contrast de greus i aguts compassats creant una melodia que ara em sembla d'una tristor infinita però que aleshores em produïa una pueril excitació. “Gitanos!”, vaig insistir. Els germans vam sortir al balcó disposats a rebre amb els braços oberts aquells nòmades que ens portaven cine passat de moda a la plaça, pallassos o malabars. No ho enteníem. Semblava que aquest cop s'anunciaven amb un espectacular truc de màgia i s'havien tornat invisibles als nostres ulls. Els sentíem passar, però no els vèiem. I s'allunyaven com fantasmes sense que fóssim capaços d'entendre com s'ho feien. Ens disposàvem a investigar-ho sortint al carrer sense el preceptiu salconduit del permís patern i/o matern quan, justament, la nostra mare apareixia pel passadís aguantant-se el riure. Ens havia sentit, però lluny d'enfadar-se també va sentir la curiositat d'aguaitar. Ella tampoc no va veure el carro però ho va entendre tot. El cavall era una noia que seguia la incòmoda moda dels setanta de portar esclops amb la sola de fusta. El guarniment de campanetes i cascavells era un senyor que caminava just al seu darrera amb dos ampolles de cervesa a cada mà. Així va ser com vaig descobrir que la veritat és relativa.

El retrovisor (Segre 30-8-13)

Forasters

Volíem viure en una sèrie de televisió. El nostre món no era homologable al que ens mostrava la petita pantalla. Així va ser com les grues es van convertir en el nostre referent paisatgístic i un exèrcit de paletes va aixecar cases idèntiques i afilerades a tots els bancals que tenien el vist-i-plau de la regidoria d'Urbanisme de torn per deixar de ser-ho. En pocs anys, els pobles van créixer i van fer goig. Però molt em temo que pagant un preu molt alt, el de perdre la seua personalitat. No és només qüestió de tipologia de cases i materials de construcció. No, va ser un canvi més subtil. Els pobles es van convertir en barris residencials. Els nous habitants d'aquestes còpies -no precisament barates- de Wisteria Lane no en sabien res dels codis que regeixen les petites comunitats. Ells van comprar una casa i prou. Però van canviar, sense saber-ho, les regles del joc. Això no és bo ni és dolent. Simplement, ha passat. De la mateixa manera que els tractors van fer desaparèixer els animals de càrrega. I així va ser com va perdre el sentit una paraula imprescindible si havies nascut en un poble o eres John Wayne: “foraster”. La definició del diccionari es queda molt curta per entendre el concepte. Un foraster era un esdeveniment en ell mateix. Soroll de persianes de fusta al seu pas. Ulls que l'escruten des del balcó. De tant en tant, un rogle de dones grans que feinegen assegudes en cadires de bova. Un tímid “adéu, passi-ho bé” per fer més suportable la interrogació silenciosa i descarada de les veïnes i, acte seguit, sense temps a interpretar aquella resposta aparentment assajada de tan sincronitzada, un murmuri in crescendo que li fa accelerar el pas instintivament. Sap, sobretot si ell també és de poble, que és el moment de les especulacions. De bastir una història que no sempre s'ajustarà a la realitat. Tard o d'hora, algun vell dels que han arribat a l'edat de permetre's el luxe de dir el que pensen li preguntarà obertament qui és i què hi fa, allà. Haurà de mesurar molt les paraules, perquè els forasters són culpables mentre no es demostri el contrari. Sempre. Els xiquets que ara juguen als parcs d'aquests paradisos adossats no ho saben. Tècnicament, també són de poble. Però fins que no tinguin edat per llegir Jesús Moncada no descobriran com era el seu món abans que ells hi arribessin. 

El retrovisor. Diari Segre (23-8-13)

Justícia poètica

“No al pla del romànic”. Costa de creure, però hi va haver un temps en què aquestes pancartes proliferaven per la Vall de Boí. Sacrilegi? No: restes de sèrie del brutal desarrollismo tardofranquista que tants bons resultats econòmics havia donat en d'altres valls pirinenques. Un fre a les legítimes aspiracions de prosperitat d'un territori que no veia massa clar que unes esglésies atrotinades els poguessin reportar més beneficis que un hotel. No, no riguin, que no és ignorància. Prou que se les estimaven aquelles pedres mil·lenàries, però tret de quatre entesos, ningú no semblava interessar-se'n. Una enquesta dels primers noranta posava de manifest que els catalans situaven majoritàriament a Girona Sant Climent de Taüll. Hi havia molta feina a fer. Moltíssima. De restauració del patrimoni, de promoció turística, de creació d'infraestructures... En menys d'una dècada s'havia treballat tant que la Vall de Boí era un referent de turisme de muntanya i el seu romànic, polit i endreçat, es cotitzava a l'alça. Tant és així, que va aconseguir un passi vip per entrar al selecte club del Patrimoni de la Humanitat de la Unesco. Una història amb final feliç, per variar. Des que als anys vuitanta es van posar de moda els escalfadors sabem que la fama costa, que res no és fàcil. Que l'èxit és vèncer la por al fracàs. Per això em mereixen tant de respecte les iniciatives aparentment tronades que desafien la crisi i els mals auguris: el festival Esbaiola't, d'Esterri d'Àneu; el cicle d'espectacles de petit format Cua d'Estiu de Fondarella; la Vinya dels Artistes del celler Mas Blanch i Jové de la Pobla de Cérvoles... En trobaríem exemples a cada comarca. Potser sí que tot està per fer i tot és possible. Que treballar dur i fer-ho bé no és garantia de res. Però quan s'arriba a l'olimp des d'una drecera, tard o d'hora s'ha de pagar peatge. O al plató de Sálvame Deluxe si aquesta fama ha arribat via entrecuix televisat o davant d'un jutge si t'has passat per aquest mateix entrecuix l'ètica que se li suposa (i se li ha d'exigir) a qualsevol càrrec públic. M'agrada pensar que qui la fa la paga. Sé que semblo una ingènua. Però crec en la justícia poètica. Encara. I si cal, faig d'Scarlett i em preparo la pastanaga per jurar solemnement aquest capvespre que mai més no tornaré a passar ànsia. Crec en l'espècie humana, ves.

El retrovisor. (Segre 16-8-13)