Rimbaud i la Rojals

“Je est un autre”. Rimbaud ens ho va deixar clar. Jo és un altre, sí, però qui? Són moltes hores de Tomate, Sálvame i derivats. Ha estat el Sant Jordi de l'altre (L'altra, més concretament). Si paraves l'orella mentre et clavaven un cop de colze a traïció quan havies conquerit el teu pam de parada, senties un nom propi en una frase que, invariablement contenia un interrogant. En resum: qui és Marta Rojals? Especulacions de tota mena. Jo no en tinc ni idea. L'any 2011 l'editorial La Magrana va publicar una novel·la signada amb aquest nom, de títol Primavera, estiu, etcètera. Una opera prima que no arribava avalada per cap premi. De l'autora se'ns deia que havia nascut a Palma d'Ebre el 1975, que era arquitecta de formació i que es dedicava a l'edició de llibres d'arquitectura. Res més. No hi havia foto, però tenint en compte que no era coneguda, tampoc no resultava estrany. El cas és que la novel·la va agradar. I en un moment en què a les llibreries es plantegen si instal·lar prestatges refrigerats, perquè sembla que els hi caducarà el gènere si l'aguanten més de quinze dies, Primavera, estiu, etcètera s'anava venent. Cap desmesura, però sobrevivia als companys de lleixa. Aviat es va parlar de fenomen. I van arribar peticions d'entrevistes a La Magrana. Comença el segon fenomen, que ja no té res de literari. Marta Rojals no concedeix entrevistes presencials. Ni accepta la invitació de cap club de lectura. Ni es deixa fotografiar. És una autora extraordinàriament accessible a través de les xarxes socials. Prou. Quan es desconnecta deixa de ser escriptora. Deixa de ser un personatge públic. Potser, fins i tot, deixa de ser Marta Rojals. Misteri. Que la protagonista de Primavera estiu, etcètera fos una arquitecta de Palma d'Ebre que bla, bla,bla, afegia morbo. Ens encanten les autobiografies. En trobem d'amagades a les obres de ciència ficció, si cal. Je est un autre? Mai tant. M'agrada pensar que Marta Rojals tenia el dia irònic quan va decidir que la seua esperadíssima segona novel·la es titulés L'altra. Era la pregunta del milió fins aquest Sant Jordi: n'escriuràs una altra? La resposta comodí, amb lleugeres variants: només si em ve de gust fer-ho. Per sort per als seus lectors, ha estat així. Ja tenim L'altra. I ha arrasat. Ara ens falta assignar-li un 'jo'. No hi podem fer més.

El retrovisor. (Segre, 25 d'abril de 2014)

El teu nom serà Divendres

Posats a batejar algú amb el nom del dia que el coneixes, Divendres és un bon nom. Dir-se Dilluns ja és una altra cosa. Un estigma. L'illa de Robinson Crusoe està de moda. Primer van ser les barbes hispter. Nàufrags prêt-à-porter. Poca broma, que si és barbamec i vols anar a l'última t'has de gastar una morterada en implants. Un reportatge recent del New York Post desvetllava que en una clínia de Madison Avenue et demanaven entre 5.000 i 8.000 euros per una barba sencera i entre 1.500 i 2.200 euros per poblar zones concretes sense pèl. L'estètica de Robinson -no el del Plus, sinó el protagonista de Daniel Defoe- s'imposa. Tot un detall, ara que ens convertirem en l'illa deserta de la novel·la. Rajoy no va estar encertat. Va millorar l'amenaça de Margallo, això sí. Catalunya no vagaria per l'espai en aquesta versió de la història. Sembla més creïble. Més fàcil de portar al cinema. Podem inspirar-nos en la sèrie Lost, una de les meues perdicions. Voto per anar a parar a aquesta illa misteriosa, malgrat el fum negre, els altres, Jacob... El cas és votar. Però no. No podem triar. Es veu que el paper de Robinson ja està triat, i només hi ha disponible el de Divendres, el pobre desgraciat que se salva de ser el dinar d'uns caníbals per convertir-se en servent del seu salvador. I compte que aquí entra Wert en acció: no n'hi ha prou a menystenir-lo com a criat, se l'ha d'alliçonar. És una persona adulta que es decideix que no pot tenir criteri propi i se l'ha d'educar. Reeducar. Fins que no sigui una còpia de Robinson Crusoe el considerarem un salvatge potencialment perillós. El nostre nom serà Divendres. I encara podem estar contents. No se'ns han menjat els caníbals. Què més volem? L'illa és preciosa i no ens cal pensar. Robinson ho decidirà tot. Nosaltres només haurem d'obeir i fer bondat. Al Congrés dels Diputats ens ho han deixat ben clar. I per si algú s'havia amagat una mica de rebel·lia sota la palmera, el líder de l'oposició va invocar el fantasma de Franco d'una manera òbvia que estic per pensar que l'autor del discurs de Rubalcaba és amic dels guionistes de Polònia. Repetir tantes vegades l'adjectiu franco no pot ser una desafortunada relliscada. Visca l'humor, encara que sigui negre.

Per què les zebres tenen ratlles?

Als científics els picava la curiositat. A les zebres els picaven els mosquits. Per alguna estranya raó que els investigadors encara no han esbrinat, els molestos insectes que anuncien la picada amb una trompeta apocalíptica recordant-te a cau d'orella la mala estona que passaràs no són partidaris de les ratlles. L'evolució va fer la resta. Ho acaba de publicar la revista Nature, que és el més semblant a dir “paraula de déu” per a la comunitat científica. La ignorància és atrevida, ja ho deia el padrí. Potser per això em pregunto, des que he llegit la notícia, perquè no m'han sortit ratlles. Efectivament, tinc molt d'èxit entre els mosquits. I això fa que en comptes de dormir amb unes gotes de Chanel nº 5, opti per un repel·lent. Una opció més barata i pragmàtica, però menys seductora, no cal que els ho digui. No em queixo. Josephine Clofullia ho va tenir més pelut que jo. Literalment. Era una dona barbuda. No una dona amb una mica de pèl a la cara, sinó una dona amb barba. Suposem que la pobra Josephine no va tenir una infància massa convencional a la seua Suïssa natal, perquè als vuit anys ja li va sortir pèl. El seu pare va buscar una solució que no passava per la depilació ni el psicòleg: convertir-la en un monstre de fira. El 1841, quan la pobra noia només tenia 14 anys, van iniciar una gira per Europa. No m'imagino una manera més poc delicada d'arribar a la pubertat. Però eren altres temps, suposo. La noia va conèixer un pintor a París i s'hi va casar. Me la imagino com un d'aquests personatges que poblen els programes més esperpèntics de les televisions actuals, maquinant la manera de no perdre interès davant del públic a costa de la pròpia dignitat. El 1853, quan ja era mare de família, va acceptar sotmetre's a la humiliació d'un judici. Sembla que la nostra dona barbuda havia perdut interès i calia rellançar-la. William Charr la va portar als tribunals al·legant que la barba de Josephine no tenia cap misteri perquè era un home. Un frau. Els metges la van examinar i van dictaminar que, com bé podien haver fet sospitar els dos embarassos de l'acusada, era una dona. També es va treure un sobresou considerable quan va arreglar-se la barba seguint la moda de Napoleó III. Diuen que el governant va agrair-li la popularitat extra que li va reportar amb un gran diamant. De veritat compensa?

El retrovisor. (Segre 4-4-14)

Josephine Clofullia (1827-1875).

Que no ens robin el mes d'abril

Diuen que el tercer dilluns del mes de gener és el dia més depriment de l'any. El Blue Monday. Un canal de viatges de la televisió britànica que ja ha passat a millor vida, Sky Travel, va encarregar un estudi el 2005 per saber quina és la data en què, realment, ens anirien bé unes vacances. Una curiosa campanya publicitària dirigida per un professor de Psicologia, Clif Arnall, que va determinar que hi ha un dia concret en què ens enfonsem en la misèria perquè és dilluns, perquè encara no hem cobrat, perquè els excessos nadalencs ens han deixat el compte corrent a zero, perquè constatem que el llarg llistat de bons propòsits que ens vam fer en començar l'any no el durem mai a terme, perquè fa mal temps... Vaja, un dia per quedar-se al llit. És tan bonic el nom de Blue Monday i semblen tan contundents els arguments esgrimits per Arnall que em sap greu contradir-lo però, indubtablement, el dia més depriment de l'any és el darrer diumenge d'octubre. Aquell dia que ens regalen una hora i ens la fan pagar a preu d'or, escurçant-nos les tardes sense misericòrdia, endinsant-nos en un hivern anticipat. Sentirem la tristor avorrida que desprenen els diumenges, que s'enganxa a la roba com l'olor d'hospital. Com els sofregits dels bars de menú barat. Potser per això pago tan a gust la penyora que ens exigeixen aquest cap de setmana per alliberar la primavera. Seixanta tristos minuts em semblen un preu de ganga per tornar a veure la llum de les tardes sense fi. Per tornar a quedar-me hipnotitzada amb la primera rosella que alterarà la monotonia d'un marge de carretera, com una brosseta de confeti en el paisatge convidant a celebrar la vida. Amb la música secreta que semblen escriure les orenetes als pentagrames dels fils d'electricitat. Amb el sol ponent-se amb dramatisme en un horitzó que podríem tocar amb les mans. Voto per fer ara aquestes vacances ideals que proposava Sky Travel. Que per res del món ens robin el mes d'abril. Si de cas, deixeu-vos robar el cor i sempre tindreu una primavera de guàrdia a la qual retornar. Sé que sona cursi. Però compadeixo aquell que no sàpiga de què estic parlant. La primavera convida a estimar amb la desesperació d'un bolero. A viure. A arriscar. Encara que a una nit et despertis sense aire. És el que tenen els somnis: et poden portar tan lluny que t'espanten.

El retrovisor. (Segre 28-3-14)

Yabadabadooooooo!

La prova del cotó de l'espill és irrefutable: ens hem fet grans. Aquesta setmana, una mica més que l'anterior. I no, no és nostàlgia en versió medalla del dia de la mare. Dimarts vam saber que havia mort l'actor mexicà Jorge Arvizu. De fet, dimarts vam saber que existia un actor mexicà que es deia Jorge Arvizu. Massa tard. El Tata, li deien. Res, pel sobrenom tampoc no ens haguéssim llegit la notícia. Però tot i el profund desconeixement, l'obituari ens va trencar el cor. Jorge Arvizu va ser un personatge clau de la nostra infància. Ell era la veu de Pedro Picapiedra, Mr. Magoo, el Pájaro Loco, el Pato Lucas, Bugs Bunny, el Gorila Maguila… Sí, efectivament, ell era qui cridava a tot pulmó "¡Wilma, ábreme la puerta!". L'ànima d'aquells dibuixos que ens parlaven en un accent estrany a l'única cadena de televisió que podíem veure. No ens calen més credencials. No acabem de llegir el currículum. Cap paper dramàtic ens podrà commoure més que la rialla trapella del Pájaro Loco. Que ens perdoni Shakespeare. Però el "Yabadabadooo", com el crit de Tarzan saltant de liana en liana els dissabtes després de dinar, són consignes generacionals. Una de les primeres vegades que vaig experimentar la incomoditat de la pena, aquella malsana compassió que t'embruta l'ànima, va ser el 1984, quan va morir Johnny Weissmuller. Em va sorprendre descobrir que abans que actor havia estat un destacat esportista. El millor nedador dels anys vint, deien. L'home que polvoritzava rècords. El vellet que va perdre el cap i va passar els últims anys de la seua vida creient-se que era el personatge que li va donar fama mundial. Proferint a la residència d'avis el mític crit del rei de la selva. Una selva africana que mai no va trepitjar. Tot molt trist. Ho remataria Xita. Vam saber que era un mascle, que fumava, que menjava hamburgueses... La decadència feta primat. Moment de preguntar-se què se n'ha fet de Baby Jane. Ens fem grans i se'ns moren els referents. Ens fem tan grans que les nostres joguines adquireixen preus delirants a les subhastes d'eBay. Una mica d'enveja del col·leccionista tronat que pagarà a preu d'or un trosset d'anys setanta. Perplexitat davant la trista vida de l'amargat coetani que no hi va jugar de petit. Que ni tan sols va llençar la capsa. "¡Caracoles!", que diria Jorge Arvizu.

El retrovisor. (Segre, 21-3-14)

Ne me quitte pas

No és fàcil saber dir adéu. I encara és més difícil deixar marxar algú: la desesperació ens torna mesquins. En cada ruptura hi ha un trosset d'univers que s'esmicola. Qui pren la decisió d'anar-se'n ha pres bona nota de què li va passar a la dona de Lot i avança sense mirar enrere. A l'horitzó, hi veu un futur prometedor. Però n'hi ha un altre que es queda remenant la capseta de les cendres de Sabina, furgant-se les ferides en comptes de llepar-les, no fos cas que es guarissin sense haver-se recreat prou en un dolor que té més de físic que de metafòric. Aquell patetisme commovedor amb què Jacques Brel s'arrossega fins a resignar-se a ser l'ombra de la teua ombra. L'ombra de la teua mà. L'ombra del teu gos... sempre i quan, no el deixis. En té prou amb això. Los Panchos consentien que tinguessis mil aventures i que rebessis plaer amb frenesí perquè dubtaven molt que trobessis un amor com el seu. Tan pur com ensucrat. Sí, pel que sembla, si fa no fa s'estima amb la mateixa desesperació a una banda i altra de l'Atlàntic. Rematem-ho amb Antonio Machín ja posats a deixar-nos arrancar el cor sense anestèsia i posem-nos pragmàtics: “Abans d'allunyar-te de mi, pensa-t'ho. Estàs acostumada a les meues carícies, a la meua manera de besar. Per això és tan difícil que em puguis oblidar”. La banda sonora del desamor no et cabria en un iPod de 80 gigues. “Sense tu la vida és com menjar sense sal. Insípida i austera com un cony de funeral”, en versió Catarres. Ja els adverteixo, però, que perdre la dignitat no funciona. Com a molt, ens emportarem algun premi de consolació. Esgarraparem alguna engruna de compassió, que és la manera més trista d'acabar amb l'amor. O no. Pot ser pitjor. Hi ha amants que no s'escolten les lletres dels boleros. No han après cap lliçó de vida d'un tango. I t'amenacen. Com si esbroncant-te et faràs enrere. I demanaràs perdó, fins i tot per haver gosat imaginar-te un món que no orbita al voltant de l'altre. No sé com li van els assumptes del cor a José Manuel García-Margallo. Però el ministre d'Exteriors espanyol és dels que suspendria en educació sentimental. Si mai li dic a un home a qui voldria retenir al meu costat que sense jo vagarà per l'espai pels segles dels segles i vostès ho senten, facin-me saber que estic fent un ridícul espantós. Els ho prego.

El retrovisor (Segre, 14-3-14)

Els homes grocs

Quin greu que no li hagi passat a Iker Jiménez. Tindria material per a uns quants mil·lennis. Fa unes setmanes, quan Crimea només era el nom d'una guerra remota, algú sabedor de la meua debilitat per les fotos antigues de gent ignota em va enviar un ambrotip datat a la dècada del 1860 que mostrava dos vells contrariats vestits de manera novel·lesca. L'edat que aparentaven els protagonistes d'aquella imatge estranya i hipnòtica et feia pressuposar que havien nascut al segle XVIII. Almenys, era possible. Mirar-los als ulls era creuar l'última frontera visual. Mai no sabríem la seua història. El motiu de la disputa que van tindre abans de quedar-se immòbils davant del fotògraf una estona que ara ens semblaria eterna. Una medalla militar destacant sobre la roba humil de l'home sembla ser el motiu central de la foto. La pista és bona. És un veterà de la guerra de Crimea i la dona que té al costat, la seua esposa. La Guerra de Crimea! Sona a plistocè. El fotògraf cerverí Joan Porredon, que d'ambrotips i similars en sap un munt, ens posa Crimea al mapa de la fotografia. El britànic Roger Fenton va inventar-se el fotoperiodisme anant a cobrir el conflicte bèl·lic amb un equip que costava tant o més de moure que les pròpies tropes. I, de sobte, Crimea és el topònim més utilitzat a tots els informatius del món occidental. Capricis de l'atzar. La gent sembla haver canviat molt en aquests 150 anys. La roba hi fa molt, però també la tècnica del col·lodió humit. Amb un iPhone, si no fas anar filtres, els colors de pell són més clars, més naturals. No tenen aquell inquietant to grogós que em transporta a les tardes de març de la meua infantesa, quan encara fa fred, com ara. El sol allarga els dies i els arbres comencen a obrir el brotó. Tractors amunt i avall. I una característica comuna en tots els conductors: són d'un estrany color groc. Comença la temporada de sulfatar. Hi ha alguna cosa misteriosa en aquesta feina. Potser és pel rastre fort i intens que semblen escampar dels cubes que fan de remolcs. En tornar, encara grocs, es beuran un got de llet. Diuen que contraresta els efectes del verí. I això espanta una mica. No sona gens de bé. Són altres temps. Els controls sanitaris es fan de manera molt particular. Que un B-52 fa caure unes bombes atòmiques per accident a la costa d'Almeria? Descartem la radioactivitat per la via més científica. L'ambaixador dels Estats Units, Angier Biddle Duke, i el ministre d'Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne, convoquen la premsa per banyar-se a la platja de Palomares. Avui fa 48 anys. Em sap greu si els he espatllat l'esmorzar rememorant aquesta imatge històrica.

El retrovisor. (Segre, 7-3-14)