El mite de la taverna

Nostre Senyor va crear la Selectivitat perquè els joves aprenguessin a estimar la primavera. No recordo tardes més radiants que les del maig en què vaig acabar els estudis de COU. Si sap que aquestes lletres corresponen a Curs d'Orientació Universitària és que és massa jove per haver fet el PREU i massa gran per haver estat alumne de l'ESO. Serà per sigles! La carpeta d'apunts era immensa, inabastable. Com el cel infinitament blau que se't colava per la finestra. Cada tarda, puntual a la cita, et temptava una serp amb una poma sucosa i cruixent. I tu res, impertèrrita. No feia massa que havia sortit una novel·la que va aixecar polseguera i que semblava descriure amb involuntària precisió el teu ensopit dia a dia: Amorrada al piló, de Maria Jaén. Sí, segurament ella es referia a una altra cosa, però ara no ve al cas. Faltava un mes i estàvem angoixats. Faltaven quinze dies i ja estàvem histèrics. I, finalment, va arribar el moment més temut de l'any i ens va envair una estranya sensació de calma. Tenies una mica de por. Érem un ramat de dòcils rebels que no oferien resistència. Et passava tot el temari del curs pel cap a una velocitat que no podies seguir, com si cada coneixement adquirit volgués fer-te saber que no es quedaria allí per sempre, que l'havies de caçar al vol. I no hi havia manera d'enxampar-lo. Però van repartir fulls en blanc, vam utilitzar -molts, per primera vegada- el DNI i vam veure que aquells exàmens s'assemblaven molt als que havíem fet a l'institut. Feia calor i estàvem cansats, però havíem superat el primer dia de Selectivitat. L'endemà faríem els exàmens d'especialitat i una prova comuna que consistia a prendre apunts d'una breu conferència. El tema: Erasme de Rotterdam. Algú va fer una fatídica pregunta: “Erasme amb hac?”. Res pitjor que plantejar un dubte a uns adolescents insegurs. En pocs segons ens van haver de cridar l'atenció de tan enceses com eren les discussions. M'agrada pensar que no em vaig deixar influir i que el meu Erasme va arribar sense excés d'equipatge a la taula del pobre professor que va corregir l'examen. Però no hi apostaria massa fort. Sobretot, des que anys després, un bon amic va estar a punt de requerir serveis mèdics corregint exàmens de filosofia. Sabien que Plató va escriure el mite de la taverna? Ell tampoc.

El retrovisor. (Segre 13-6-14)

Històries en blanc i negre

És molt jove. Va vestida com una terrible femme fatale, però tot just és una nena. Massa prima per als estàndards de l'època. Rossa. Ulls clars i desafiants. No sé qui és. Tinc una foto seua del 1901 que em van regalar aquest Nadal. Formava part d'una petita col·lecció d'imatges d'estudi dels primers anys del segle XX, gairebé totes franceses i alemanyes. Cares anodines, gestos previsibles, roba passada de moda, somriures forçats. Cada foto té una història que em diverteix imaginar. Una història que oblido abans del punt final. La d'ella, però, se'm resisteix. És diferent als seus coetanis. La desimboltura amb què es posa la mà a la butxaca apartant-se una estola de pell blanca, l'altivesa amb què mira a la càmera. Aquella noia ignota exhibeix una curiosa barreja de fragilitat i insolència. Té pressa. Aquella pressa incerta dels que fugen. Se sap guapa. Potser confia que aquesta foto sigui el passaport que la portarà lluny. De vegades, em sembla una Lauren Bacall a punt de donar instruccions a Humprhey Bogart perquè aprengui a xiular. "Saps com es fa, no? Ajuntes els llavis i bufes". És màgic que el seu desvergonyiment hagi quedat empresonat en aquests pocs centímetres quadrats de cartró. Tot el que queda d'ella, a hores d'ara. Està morta, inexorablement. Potser se la va engolir l'Atlàntic quan va naufragar el Titanic. Va acabar malament, en tot cas. Les fotos antigues són biografies amb les pàgines en blanc. Fem trampa quan remenem els àlbums familiars perquè sabem com acaben aquestes històries, encara que se'ns n'escapin els detalls. L'entranyable padrí és un noi jove vestit amb severitat militar. És alt i encara ho sembla més perquè sempre l'acompanya un vellet minúscul amb ulleres fosques amagant-li els pensaments. Les lleis de Mendel ens fan dubtar que tinguin algun parentiu, però es comporten com pare i fill. El més jove sembla professar-li incondicional admiració. El més gran es deixa estimar sense dissimular l'orgull que li provoca saber que la mort no el vencerà, que la seua obra tindrà continuïtat. Tutor i pupil. Les biografies d'aquests dos personatges no me les he d'inventar. Les fotos en què apareixen junts formen part de la nostra història recent. No són anònims, com la meua preciosa heroïna. Es diuen Francisco Franco Bahamonde i Juan Carlos de Borbón y Borbón-Dos Sicilias.

El retrovisor (Segre, 6-6-2104)

Pipes i hormones

La llibertat s'assembla molt a ser un nen en un poble petit. Descobrir el món sense més normes que ser a casa a l'hora dels àpats i no jugar a pilota a la migdiada. Una felicitat salvatge que, com ens adverteixen Antonio Carlos Jobim i Vinicius de Moraes, té data de caducitat. La tristesa no té fi, però la felicitat sí. Un dia, no saps ben bé per què, t'avorreixes sobiranament. Ja no et sents lliure i feliç. Aquell univers inabastable s'ha convertit en una presó. Fa dies que no et cal posar mercromina als genolls. Ja no tens crostes ni repelades. Però tu et sents monstruosa. Si heu passat la pubertat en un poble petit haureu menjat moltes pipes. Desconec si hi ha cap explicació científica que connecti les hormones amb la ingesta compulsiva de llavors de gira-sol. A l'Hogar en venien, no cal dir-ho. Passar la tarda del diumenge a l'antic Hogar catòlic era un ritual d'iniciació. A la porta, asseguts de forma temerària en una barana que era a l'alçada d'un primer pis, nois exhibint testosterona. Encara érem invisibles per a ells, però el cor se'ns accelerava. Calia racionar la paga. Hi havia moltes màquines esperant les nostres monedes amb l'àguila franquista gravada. Ara, totes es deuen cotitzar a preus astronòmics a e-Bay amb noms que no fèiem servir. Perquè la mítica Pac-Man era, senzillament, la màquina de marcianitos (la ce pronunciada a la catalana). També hi havia una màquina de discos que sempre tenien ocupada les noies que ja no eren invisibles per als de la porta. De tant en tant, alguna es despistava i podíem triar single. Era el nostre moment. No hi havia massa per escollir, perquè es renovaven poc i la meitat de les cançons havien quedat per al bagul dels records de Karina (aquesta hi era, per cert). Rod Stewart preguntant-nos si ens semblava sexy era una de les nostres preferides. També hi havia un disc amb un insòlit reclam a la portada: “inclou el veritable so de les campanes del castell del comte Dràcula”. I, per descomptat, el nostre gran hit: Video Killed The Radio Star. No teníem vídeo, ni tan sols tele en color, però aquella cançó suposadament profètica ens fascinava. El vídeo ha mort. En versió Beta quan encara devia voltar aquesta cançó per alguna llista d'èxits dels vuitanta. La ràdio, no. Ahir, Ràdio Lleida commemorava el vuitantè aniversari. Vuitantè! Llarga vida a la ràdio.

El Retrovisor (Segre, 30-5-14)

Pobres de solemnitat

Ja era nit tancada quan creuava els tretze túnels d'Escales. La pluja anava a més. Pujava de to, literalment. Derivava en tempesta. Els llamps il·luminaven amb dramatisme irreal aquelles parets vertiginoses. Per poc que haguessis escoltat a classe de física, sabies que aquella llum era el preludi d'un tro. Però igualment t'espantaves. El soroll repetitiu del neteja parabrises s'imposava al silenci que regnava en aquell cotxe d'un color llampant. Un silenci que s'assemblava molt a la por. Unes hores abans, la supèrbia pròpia dels vint anys em feia sentir immortal. El món era meu. La vida, l'havíem inventat nosaltres. I, de sobte, aquell terrabastall sobrehumà posant-nos a lloc. Érem tan petits! Érem brosses insignificants. Em va semblar notar la mirada severa del Pantocràtor de Taüll. Em va semblar sentir els retrets de tots els morts enterrats abans que jo nasqués. Aquell moment propi de Galileu en què t'adones que el món no gira al teu voltant. I et sents vulnerable perquè constates que un dia te n'aniràs i aquelles muntanyes poderoses continuaran entomant tempestes. Són lliçons que aprens amb els anys. Exàmens que aproves però no et convalidaran cap crèdit. Al teu darrera, altres s'equivocaran i ensopegaran amb les mateixes pedres. Deu ser una d'aquelles maquiavèl·liques lleis de vida. Aquell dia vaig ser conscient de l'existència d'aquells que m'havien precedit. D'aquells que havien tingut la mateixa por segles abans que jo la tingués. Ho recordava una tarda plàcida i assolellada de primavera en què no hi havia un sol núvol al cel amenaçant tempesta. Parlava amb una dona de 85 anys que em va fer sentir tan petita i insignificant que vaig haver de reprimir les ganes de plorar. Era una conversa amable i educada. Però els seus records de la guerra, quan tot just era una nena, em van desarmar. Havia passat gana. Gana de veritat. Havia menjat peles de taronja plegades de les escombraries. Havia sentit com sonen el trets mesquins d'un afusellament. Els nostres problemes econòmics reduïts a una obscena ridiculesa. I un calaix de la memòria que s'obre per mostrar-te un paper que ens feia riure. Un certificat de pobresa. L'havíem hagut de demanar perquè un familiar seguís un tractament mèdic. Un document que marca la frontera entre la misèria moral i econòmica del franquisme i l'estat del benestar. Malgrat tot.

El retrovisor (Segre, 23-5-14)

Ningú no és perfecte

Quan Indiana Jones encara no havia anat a la recerca de l'arca perduda, les serres del Baix Segre es van omplir de personatges difícils de classificar sense atemptar contra l'honor de ningú. Que jo sàpiga, no portaven fuet. Eren més de detectors de metalls. Un d'aquells invents malèfics de la humanitat, amb les muscleres i els escalfadors dels vuitanta. Eren els temps en què la història ens l'explicava un home d'accent estrany amb una barba blanca i llarga fins als peus. Tot quadrava. Els personatges d'Érase una vez el hombre construïen les eines que aquests forasters buscaven amb tanta ànsia. Puntes de fletxa que no s'assemblaven gens ni mica a les que feien servir els indis que atacaven les diligències els dissabtes a la tarda. Eren altres temps, suposo. Un eufemisme com un altre per contextualitzar un espoli consentit. Ja ho tenen, això, les dictadures, de vetllar per la cultura i pels drets humans. És un miracle que encara se salvés tant de patrimoni. Tranquils. Encara que sigui una fal·làcia que el temps posi a tothom al seu lloc, hi ha justícia poètica. Alguns d'aquests col·leccionistes van ser víctimes de fraus divertidíssims. El Rosao i el Corro es feien creus de com agradaven les restes de ceràmica que sortien del jaciment de La Bastida de Totana (Múrcia). Per atrotinades que estiguessin aquelles tenalles, sempre hi havia algú disposat a pagar-ne un bon preu. Així que aquest parell es va posar d'acord amb un terrissaire i van fer peces idèntiques que col·locaven als antiquaris sense gaire problema. I qui diu antiquaris, diu directors de museus, que també en van picar uns quants. Les portaven a vendre com si se les haguessin trobat a prop del jaciment i no tinguessin ni idea del seu valor. Els entesos queien en el parany i suposadament s'aprofitaven de la seua ignorància. Al més pur estil estampeta. Els hi anava prou bé. Però la sort s'acaba. Un mal dia, segons explica el periodista Miguel Rubio, aquest parell de pispes va trobar en una revista una inesperada font d'inspiració en veure un reportatge d'art precolombí asteca. No se'ls va ocórrer res millor que reproduir aquelles peces, com tantes vegades havien fet. El petit detall que un oceà separava la Bastida de Mèxic els va passar per alt. Com en el cèlebre final de Billy Wilder, deixem-ho en que ningú no és perfecte.

El retrovisor (Segre, 16-5-14)

L'unicorn de la Seu Vella

A la Seu Vella s'hi conservava una banya d'unicorn. Ara no filin prim i diguin que això no és possible per la minúcia de tractar-se d'un animal mitològic. Potser els unicorns no existeixen, però a l'Edat Mitjana, les bosses amb pols de banya d'aquesta bèstia fantàstica es cotitzaven a preu d'or. Tenia tantes propietats màgiques que poques pocions es feien sense afegir-ne un toc. Posseir un polsim volia dir que s'era ric. Tenir a casa (i qui diu casa, diu palau) una senyora banya era un luxe que pocs es podien permetre. Un dels afortunats era Ot de Montcada. La poderosíssima família s'havia assegurat un bon tros de cel construint (o sigui, pagant) l'actual capella dels Montcada de la Seu Vella. Quan el cavaller va passar a millor vida les seues despulles, el corn miraculós i un fotimer d'aixovar funerari van fer cap a l'antiga catedral de Lleida. La discreció no era el fort dels nobles del segle XIV. Tanta ostentació va córrer com la pólvora. Si a Lleida hi havia una banya d'unicorn, havia de ser per al rei. Joan I va escriure al bisbe demanant el preuat amulet. És de suposar que va ser un mal tràngol fer-li saber que se li havien avançat. El comte Pere d'Urgell era un sibarita. L'historiador de l'art Alberto Velasco explica que no és casual que el castell de Balaguer on vivia fos conegut com el Castell Formós. Tenia una biblioteca tan exquisida que hagués fet embogir Jorge de Burgos, el monjo cec de El nom de la rosa que tant s'assembla a Borges. Pere d'Urgell tenia un poder gairebé il·limitat i un gust delicat. Era el que avui definiríem com un col·leccionista. Però sense lleis de patrimoni. La pega és que la banya li reclamava un dels pocs que manava més que ell. La seua esposa, Margarida de Monferrato, hagués estat una fidel seguidora de Sandro Rey. Tenia una pedra que no em preguntin com t'ajudava a quedar-te embarassada. Però malgrat els amulets, va ser la mare de Jaume el Dissortat, el darrer comte d'Urgell. Margarida va fer tot el que va estar a les seues mans per canviar la història i evitar que Ferran d'Antequera pugés al tron. Fins i tot se sospita que el va intentar enverinar. La desesperació la porta a creure que no necessita cap unicorn per protegir el seu fill, pres a Xàtiva. En té prou aconseguint una camisa voladora que li permetrà fugir com un moixonet. El pla no va funcionar.

El Retrovisor (Segre, 9-5-14)

Vent de l'oest

Hi ha pobles que s'allargassen. Sembla que no es resignin a deixar córrer l'aigua del riu que persegueixen amb tossuderia. O la carretera que els parteix en dos. D'altres, s'enfilen serra amunt. L'horitzó els mostra porucs, arrambats a un turó com una criatura que s'aferra a la falda de sa mare. Un skyline de compacta verticalitat que estalvia moltes hores de gimnàs als seus habitants, acostumats pujar i baixar costes endimoniadament empinades. Hi has d'haver nascut per deixar que les lleis de la física facin de la inèrcia una temeritat sobre les dos rodes de la bicicleta. Hi ha dies que aquests pobles es desperten amb el cel sorollosament blau. Irreal. Un matoll rodola solitari. El vent ha convertit l'esquelet d'un arbust ressec en una bola que vagarà pels carrers com una ànima en pena fins que les cases de la part baixa la deturin. Quan bufa el cerç el recer que s'ha implorat durant segles no serveix de res. Rodaran més matolls, i cada vegada seran més grossos. Creixeran com insòlites boles de neu de secà. La ment et juga una mala passada i veus a John Wayne caminant amb ritme pausat. Amb la serena determinació de qui ja ha trobat destinatari per a la bala que li crema al tambor del revòlver. El vent de l'oest et trasllada a un western. Massa temptador per no aprofitar-ho. Els germans Balcázar i Ignacio F. Iquino, productors cinematogràfics, van posar aquest paisatge en recerca i captura i van convertir els voltants de Fraga en un immens plató d'spaghetti western. A l'hotel Casanova es feien llargues cues de gent que hi volia treballar d'extra. Hi havia més possibilitats de fer d'indi o de mexicà que de cowboy, però tant era. Entre 1965 i 1973 es van rodar més d'una vintena de pel·lícules de l'oeste, com se'ls deia llavors. Moltes, al Barranc de les Bales. El topònim no tenia res a veure amb el setè de cavalleria. Malauradament, allò no era atrezzo. Aquelles bales havien matat gent de veritat. Nois que no tornarien a casa i serien enterrats en una cuneta remota sense més cerimònia que la por i la ràbia dels companys que deixen, amb els cadàvers, la seua joventut. Però això potser només m'ho sembla. Als nous llibres de text, Lorca “va morir” el 1936 i Machado “se'n va anar a viure a França”. Això sí que és educació de sèrie B i no les pel·lícules que es rodaven a Fraga.

El retrovisor (Segre 2-5-14)