I el seu nom va ser Paquita

Quan l'historiador Josep Calvet va llegir la seua tesi doctoral segur que va respirar alleujat. Les muntanyes de la llibertat. El pas d'evadits pels Pirineus durant la Segona Guerra Mundial (1939-1944), investigació dirigida per Conxita Mir, li va suposar un premi extraordinari de doctorat de la UdL el curs 2007/08 i fins i tot va aconseguir que L'Avenç la publiqués en forma de llibre. Però tots aquests reconeixements acadèmics passen a segon terme. La tesi de Calvet era la peça del trencaclosques que faltava perquè la vida de desenes de persones encaixés i tingués sentit. “Va ser un regal inesperat”, explica Paquita Sitzer. Va néixer l'agost de 1937 a París amb el nom de Françoise Bielinsky. Els seus pares, Avraham i Esther, eren jueus polonesos que s'havien establert a Alemanya el 1929. De fet, es van conèixer en aquest país, on ell treballava de sastre. Allí es van casar i allí va néixer el seu primer fill, Reinhold, el 1932. La vida els somreia, però l'arribada al poder de Hitler va fer irrespirable l'ambient per a la jove parella, que el 1933 va decidir establir-se a París. El malson havia quedat enrere. O això es pensaven. El juny de 1940 l'exèrcit alemany arriba a París i Bielinsky és detingut per apàtrida i transportat a un camp d'estrangers d'on fuig aprofitant un trasllat. El sastre arriba a Pau, a la França lliure, i demana feina en una fàbrica tèxtil propietat de Victor Masplé-Somps. Bielinsky no ho sabia, però era un membre de la resistència francesa que l'ajudarà a retrobar-se amb la dona i els fills. L'octubre de 1942, quan els nazis ja són a les portes de Pau, l'exèrcit secret de Masplé-Somps organitza l'evasió de la família jueva. Passaports d'Hondures, visats d'entrada a Espanya... Falta un segell. Però almenys tenen papers. I diners. Marxen en direcció a Luchon. El viatge està organitzat al mil·límetre per la resistència francesa. Juzet de Luchon serà la segona parada i des d'allà, la gran odissea de creuar els Pirineus a través de la Passada de Tres Corets. La petita Françoise en té un record vague. Van caminar tota la nit fins arribar a Les. La Guàrdia Civil els deté. “Françoise? Aquest nom vol dir Francisca i nosaltres en diem Paquita”. I Paquita va apuntar. Potser perquè als Bielinsky els va fer gràcia l'anècdota, des d'aquell dia aquella xiqueta que ara té 77 anys va ser Paquita. Tenien els papers en regla, però els faltava el visat de sortida de França. Els agents no sabien què fer. Van telegrafiar als seus superiors de Madrid. La resposta tardaria. I els Bielinsky van ser acollits a l'Aran. Esther ho va apuntar al seu diari, però la seua filla va interpretar que Les era un article i que li faltava el nom, mai no va pensar que fos un topònim. Quan Calvet va contactar amb ella a Veneçuela tot va cobrar sentit. Abans que arribés el telegrama de Madrid, els Bielinsky van aconseguir el segell que els faltava i van poder seguir el seu camí cap a la llibertat. El seu àngel de la guarda no va tenir tanta sort. Víctor Masplé-Somps va ser delatat i detingut. Va morir al camp de concentració de Sachsenhausen el 15 de febrer de 1945. Les històries de la guerra mai no tenen un final feliç. Perquè aquest horror no es perdi en l'oblit, la Diputació de Lleida ha creat les rutes 'Perseguits i salvats'. Mai un paisatge no havia resultat tan commovedor.

El retrovisor (Segre 11-7-14)

Corpus de sang

L'escriptor i guionista Pep Bras feia aquesta setmana una crida des del seu Facebook per tal que se li fessin arribar històries reals tan increïbles que semblessin de ficció. Les millors s'explicaran a la secció Qué cuento tienes de la versió estiuenca del programa A vivir que son dos días de la Cadena Ser. Paul Auster ja havia fet una cosa semblant als Estats Units que va donar peu al llibre Vaig creure que el meu pare era déu. Gairebé sense proposar-t'ho comences a compilar anècdotes i t'adones que tens una vida tirant a avorrida. Que ni a tu ni a la gent del teu voltant us ha passat res digne de ser radiat. Bé, potser sí que és curiós aquell antic record d'una processó  formada per dos úniques persones. El capellà, al davant, com correspon. I un únic fidel al seu darrere apuntant-lo amb una pistola. Diuen que va ser en el convuls estiu del 36. Aquell sacerdot era un home pragmàtic. Prou maldades anaven les coses com per tibar encara més la corda. Va suspendre els actes litúrgics i qui més qui menys va entendre que aquella retirada a temps podia ser una victòria. Però si la fe mou muntanyes, ja no diguem amb quina facilitat pot fer prémer un gallet. Un dels feligresos va resultar ser més devot que no s'esperava el desconcertat mossèn. Feia pocs anys que en un poble molt proper n'havia passat una de grossa el dia de Corpus, així que no era qüestió de temptar la sort. En aquella ocasió, el protagonista era un descregut que va esperar a tenir la processó sota de casa per llençar des del balcó (en algunes versions, des de la finestra de les golfes), una bala d'alfals a sobre del pal·li. Un dels creients que participava de l'acte litúrgic va iniciar una particular guerra santa per venjar el sacrilegi: “Quan s'acabi la processó et vindré a matar”, li va dir. Potser se li va oblidar el cinquè manament, vés a saber. El cas és que, a banda de ser un home de déu, era un home de paraula i, acabada la missa, va anar a buscar un arma de foc. Era la crònica d'una mort anunciada. Però en un sentit tan literal que la trama argumental va fer un gir inesperat. El nostre fidel va empènyer la porta de fusta, que només es tancava a les nits amb un enorme forrellat... i va sortir volant. Assegut pacientment a les escales, l'amenaçat el va esperar amb l'escopeta carregada. Desconec si va al·legar defensa pròpia.

El retrovisor. (Segre 4-7-14)

Un bisbe, un vàter i un príncep

Per més anys que duri la crisi, sempre ens farà mal llegir el titular que tanca una empresa. La que sigui. A la notícia, invariablement, hi apareix un número. Una xifra que sabem que és la suma de moltes històries personals: les dels treballadors que deixen de ser-ho. La incertesa d'un futur tan negre que combina amb tot. Són mals temps per a la lírica. I per a la prosa. Tanca l'hotel Condes de Urgel de Lleida. També. El nom dóna una pista de l'època de la seua fundació. El 20 de febrer del 1960 s'inaugurava el que aleshores era un hostal de categoria A. Un establiment de luxe que va fer època. No va comptar amb la preceptiva benedicció del bisbe, l'inefable Aurelio del Pino, perquè aquell edifici de corbes sinuoses de l'avinguda de les Garrigues era una invitació al pecat intolerable. Aquella ostentosa escalinata de la façana principal et podia portar directe a l'infern, que es trobava a la part alta de l'edifici. I no, no era la sala de calderes. Canvi d'iconografia. El dimoni s'amagava a la piscina. I, segurament, portava un biquini. Aurelio del Pino era molt de metàfores. Prenguin nota d'aquesta: "Digitus Deic hic est". Traducció per als que han fet l'ESO: "El dit de Déu és aquí". Es referia a Franco. El 28 de setembre del 1955 el generalísimo va venir a Lleida a inaugurar la restauració de la Catedral que va fer Regiones Devastadas després del salvatge incendi de l'estiu del 36. Se sabia que era el que eufemísticament s'anomenava un home afecte al règim... però es va passar uns quants pobles. Tot i no comptar amb la seua benedicció, l'hotel va ser un èxit. El pont aeri Barcelona-Madrid no va ser una realitat fins al 1974 i amb les carreteres i els cotxes dels seixanta, parar a Lleida era gairebé una obligació per als madrilenys que tenien ganes d'estrenar l'estació d'esquí de Baqueira-Beret. Un d'aquests pioners de la neu conduïa un Citroën Stromberg. Era un habitual del Condes. Una nit dels anys seixanta, quan Ava Gardner va deixar escrit a les memòries que a Espanya no funcionava ni el vàter de la duquessa d'Alba, es va espatllar la cisterna de l'habitació que ocupava aquest jove amant de l'esquí. La cambrera de nit li va facilitar una galleda que podia omplir a la banyera si necessitava utilitzar l'inodor. Les canonades no entenen de protocol, i l'afectat era un príncep: el futur rei Joan Carles, l'aforat.

El retrovisor. (Segre, 27 de juny de 2014)

Retorn al passat

Aquest títol em porta a finals dels vuitanta. Al cine Lumière, que ja no existeix. I no és perquè hi hagués vist la trilogia de Retorn al futur. Vaig quedar tan traumatitzada amb Teen Wolf que la sola invocació del nom del pobre Michel J. Fox em va allunyar molts anys de la mítica saga. M'hagués hagut de fer sospitar alguna cosa la traducció al castellà de la pel·lícula: De pelo en pecho. Ruboritzadora. En el meu record només s'han conservat uns pocs fotogrames que em mostren l'home llop jugant a bàsquet. Suficient. És més nítida la vergonya que vaig experimentar quan es va encendre el llum. Por irracional a trobar-te algú. Aquella desagradable sensació de sentir-te ridícula amb el teu intent de look entre gòtic i punk. Retorn al passat no és cap pel·lícula de Michael J. Fox. És un títol del 1947 protagonitzat per Robert Mitchum i Rhonda Fleming. A la memòria li agrada deixar paranys perquè et perdis. Perquè dubtis. Els records s'amaguen en un laberint en què Retorn al passat és una seqüela de Retorn al futur. I maleeixes la Viquipèdia per no donar-te la raó. Però el cert és que mirar enrere no és aixecar acta notarial d'una vida. Em quedo amb una cita de Mark Twain passada pel filtre de l'escriptor i guionista Pep Bras: “jo de petit podia recordar qualsevol cosa, hagués succeït o no”. El retrovisor distorsiona. Més que un espill, és un calidoscopi que juga amb les ombres de qui vas ser. He escrit el títol pensant en un dia dels primers noranta. Rebo l'encàrrec de fer un reportatge sobre l'arribada d'internet a Lleida. La informació és espessa i abstracta. Hi surten expressions tan demodé com infopista o infovia. De fons, ens acompanya un soroll d'ous ferrats gentilesa d'un mòdem que et fa posar en quarantena l'entusiasme de l'informàtic que t'assegura que les tres ve dobles canviaran el món i, sobretot, la manera de comunicar-nos. Jo en prenia nota i, secretament, planyia aquell noi que apostava amb tanta fermesa i determinació per una entelèquia. Sóc una visionària. L'informàtic era Sisco Sapena, que avui és director executiu de Lleida.net. Aquesta setmana, el meu escepticisme m'ha colpejat a la cara com un boomerang venjatiu. He estat un parell de dies sense connexió a internet. El món no s'ha acabat. Però em va semblar sentir al clatell l'alè dels quatre genets de l'apocalipsi.

El retrovisor. (Segre, 20-6-14)

El Pelut

Gener de 2006. Un dia radiant. Un cel ras. Aquella nitidesa que tant ens desconcerta als miops. Aquell blau que de tan intens sembla irreal. Aquella eterna bonança mediterrània que si has nascut terra endins et converteix l'abric en una nosa. No havia estat a Caldes d'Estrac des del 1988. Surto del cotxe i em sembla reviure aquell dia de juliol extremadament calorós en què vaig assistir a un casament i ja de matinada, en tornar a casa, vaig rebre la meua primera carta d'amor. En plena immersió nostàlgica m'adono que el mar, a l'horitzó, fa pampallugues perquè el sol juga amb les ones. Definitivament, el dia acompanya. Millor. Aquesta imatge hipnòtica m'allibera de la tensió de pensar que he quedat amb una celebritat a qui no conec personalment. I això sempre imposa. Sobretot, si el motiu de l'entrevista no és parlar de la seua obra. Aquell raconet de l'autoestima tocat i enfonsat abans i tot d'encaixar les mans. Però tinc un encàrrec editorial, temps limitat i moltes entrevistes pendents.

Entro a la Fundació Palau Fabre. Encara no la conec i em reca. Però deixo la visita per a després. No vull fer tard. El poeta viu al mateix edifici, en un habitatge inundat de sol. La memòria l'ha decorat amb fusta i moltes plantes. És més nítida la imatge dels rajos endinsant-se en diagonal fins a perdre's en Palau Fabre, assegut amb una manta a les cames. La severitat del seu rostre m'havia fet témer un caràcter eixut, però em sembla un home exquisit. Sóc conscient que li obriré velles ferides, i em sap greu. He anat fins a Caldes d'Estrac perquè m'expliqui com va viure la guerra. I la seua història és com totes: trista i gens èpica. No ens havíem vist mai l'un a l'altre fins aquell matí de gener. Ell és un poeta incontestable. Una autoritat en l'obra de Picasso. Però en el transcurs d'aquella conversa és un home vulnerable i fràgil que no dubta a obrir-se a una perfecta desconeguda. Ja no hi sent. Potser jo m'he convertit en una excusa per passar comptes amb un passat cada cop més llunyà. Em descriu una guerra, però la pel·lícula no és d'acció. És la història d'un jove que té por i se sent terriblement sol. És el fred i la humitat que patia quan estava presoner a la Seu Vella de Lleida. Els polls que se'l menjaven viu. Els trets, de matinada, que posaven fi a la vida d'algun infeliç al peu de les muralles. Un so esmorteït que encara l'esgarrifava. No calia fer-li preguntes. Eren una frivolitat innecessària.

Va seguir parlant d'uns temps miserables amb més tristor que ressentiment. I, finalment, la confessió commovedora que va ser pitjor la postguerra. Que va plantejar-se molt seriosament de treure's la vida perquè mai no s'havia sentit tan sol ni tan incomprès. Els seus amics a l'exili desconfiaven d'ell. Amb més recel encara se'l miraven aquells que s'havien quedat a Barcelona per convicció. Uns anys terribles. Tanta misèria! Va ser una conversa llarga i distesa. El sol es va retirant de l'estança. Ell està cansat. No ho diu per educació, però és evident. M'acomiado amb regust de culpabilitat. L'he portat a uns anys ignominiosos. Quan marxo em sembla encara més vellet. Voldria emportar-me la tristor dels seus ulls grisos. Però necessita temps. I jo tinc la Fundació Palau Fabre per descobrir. És magnífica. Tinc remordiments de tant com la disfruto. De tant en tant penso en l'home que he deixat al pis de dalt. Cada obra m'explica un trosset més de la seua història. I penso que, malgrat tot, ha tingut una vida intensa al costat de mites del segle XX. Unes fotos en blanc i negre me'l mostren a la Costa Brava fent de figurant en pel·lícules dels anys seixanta. Sort dels rètols. No l'hagués reconegut. Veig un home jove, fort, colrat pel sol. El pit descobert traspuant virilitat. No puc reprimir un somriure en saber que li deien 'el Pelut'. En el context d'aquelles fotos el sobrenom invoca el fantasma de John Wayne. Però jo he conegut la fera amansida per l'inexorable pas del temps. Tan inofensiu com l'osset de peluix amb qui dorm la meua filla. També es diu Pelut.

La tercera persona. (Publicat a Catorze, abril 2014) 

Catorze Cultura Viva

Josep Palau Fabre vist per Matías Tolsà.

El mite de la taverna

Nostre Senyor va crear la Selectivitat perquè els joves aprenguessin a estimar la primavera. No recordo tardes més radiants que les del maig en què vaig acabar els estudis de COU. Si sap que aquestes lletres corresponen a Curs d'Orientació Universitària és que és massa jove per haver fet el PREU i massa gran per haver estat alumne de l'ESO. Serà per sigles! La carpeta d'apunts era immensa, inabastable. Com el cel infinitament blau que se't colava per la finestra. Cada tarda, puntual a la cita, et temptava una serp amb una poma sucosa i cruixent. I tu res, impertèrrita. No feia massa que havia sortit una novel·la que va aixecar polseguera i que semblava descriure amb involuntària precisió el teu ensopit dia a dia: Amorrada al piló, de Maria Jaén. Sí, segurament ella es referia a una altra cosa, però ara no ve al cas. Faltava un mes i estàvem angoixats. Faltaven quinze dies i ja estàvem histèrics. I, finalment, va arribar el moment més temut de l'any i ens va envair una estranya sensació de calma. Tenies una mica de por. Érem un ramat de dòcils rebels que no oferien resistència. Et passava tot el temari del curs pel cap a una velocitat que no podies seguir, com si cada coneixement adquirit volgués fer-te saber que no es quedaria allí per sempre, que l'havies de caçar al vol. I no hi havia manera d'enxampar-lo. Però van repartir fulls en blanc, vam utilitzar -molts, per primera vegada- el DNI i vam veure que aquells exàmens s'assemblaven molt als que havíem fet a l'institut. Feia calor i estàvem cansats, però havíem superat el primer dia de Selectivitat. L'endemà faríem els exàmens d'especialitat i una prova comuna que consistia a prendre apunts d'una breu conferència. El tema: Erasme de Rotterdam. Algú va fer una fatídica pregunta: “Erasme amb hac?”. Res pitjor que plantejar un dubte a uns adolescents insegurs. En pocs segons ens van haver de cridar l'atenció de tan enceses com eren les discussions. M'agrada pensar que no em vaig deixar influir i que el meu Erasme va arribar sense excés d'equipatge a la taula del pobre professor que va corregir l'examen. Però no hi apostaria massa fort. Sobretot, des que anys després, un bon amic va estar a punt de requerir serveis mèdics corregint exàmens de filosofia. Sabien que Plató va escriure el mite de la taverna? Ell tampoc.

El retrovisor. (Segre 13-6-14)

Històries en blanc i negre

És molt jove. Va vestida com una terrible femme fatale, però tot just és una nena. Massa prima per als estàndards de l'època. Rossa. Ulls clars i desafiants. No sé qui és. Tinc una foto seua del 1901 que em van regalar aquest Nadal. Formava part d'una petita col·lecció d'imatges d'estudi dels primers anys del segle XX, gairebé totes franceses i alemanyes. Cares anodines, gestos previsibles, roba passada de moda, somriures forçats. Cada foto té una història que em diverteix imaginar. Una història que oblido abans del punt final. La d'ella, però, se'm resisteix. És diferent als seus coetanis. La desimboltura amb què es posa la mà a la butxaca apartant-se una estola de pell blanca, l'altivesa amb què mira a la càmera. Aquella noia ignota exhibeix una curiosa barreja de fragilitat i insolència. Té pressa. Aquella pressa incerta dels que fugen. Se sap guapa. Potser confia que aquesta foto sigui el passaport que la portarà lluny. De vegades, em sembla una Lauren Bacall a punt de donar instruccions a Humprhey Bogart perquè aprengui a xiular. "Saps com es fa, no? Ajuntes els llavis i bufes". És màgic que el seu desvergonyiment hagi quedat empresonat en aquests pocs centímetres quadrats de cartró. Tot el que queda d'ella, a hores d'ara. Està morta, inexorablement. Potser se la va engolir l'Atlàntic quan va naufragar el Titanic. Va acabar malament, en tot cas. Les fotos antigues són biografies amb les pàgines en blanc. Fem trampa quan remenem els àlbums familiars perquè sabem com acaben aquestes històries, encara que se'ns n'escapin els detalls. L'entranyable padrí és un noi jove vestit amb severitat militar. És alt i encara ho sembla més perquè sempre l'acompanya un vellet minúscul amb ulleres fosques amagant-li els pensaments. Les lleis de Mendel ens fan dubtar que tinguin algun parentiu, però es comporten com pare i fill. El més jove sembla professar-li incondicional admiració. El més gran es deixa estimar sense dissimular l'orgull que li provoca saber que la mort no el vencerà, que la seua obra tindrà continuïtat. Tutor i pupil. Les biografies d'aquests dos personatges no me les he d'inventar. Les fotos en què apareixen junts formen part de la nostra història recent. No són anònims, com la meua preciosa heroïna. Es diuen Francisco Franco Bahamonde i Juan Carlos de Borbón y Borbón-Dos Sicilias.

El retrovisor (Segre, 6-6-2104)