Mentre
que a Espanya el declivi del que havia estat un gran imperi marcarà
a foc una generació pessimista i euroescèptica, intel·lectualment
liderada per Miguel de Unamuno; a Catalunya, la pèrdua de les
darreres colònies d'ultramar, esperona la societat a avançar en
una direcció diametral oposada. És la Renaixença. Per primera
vegada, s'uneix forces a l'entorn d'una nova formació política, la
Lliga Regionalista. Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó i Josep
Puig i Cadafalch van ser alguns dels dirigents d'aquest partit que
veu Espanya com un llast.
Ara plantejarem una disjuntiva de
fàcil resposta: triïn entre desastre o renaixença. Els catalans de
finals del segle XIX tampoc no ho van dubtar ni un segon. El 1898
Espanya perdia les darreres colònies d'ultramar. El que havia estat
un imperi totpoderós es desintegrava dramàticament. S'havia perdut
alguna cosa més que la Guerra de Cuba: s'havia acabat un món.
Tocava passar pàgina i avançar, però la derrota va impregnar d'un
pessimisme immobilista una societat que va apostar per la decadència
més militant i esperpèntica. Catalunya s'ho mirava amb una barreja
de por i incredulitat. Por a ser arrossegada. En aquells moments en
què Madrid s'enroca i s'aïlla del món per llepar-se les ferides i
recrear-se en el seu dolor, Catalunya és una de les regions
industrials més importants d'Europa. Els camins es bifurquen.
A la petita població de
Menàrguens, a la Noguera, trobem un exemple de manual de la manera
asimètrica amb què Catalunya i Espanya encaren el segle XX. Som al
1898. S'ha perdut Cuba i amb ella, les grans plantacions de canya de
sucre. La remolatxa és el futur. L'empresari barceloní Manuel
Bertrand recorre el país buscant el lloc idoni on instal·lar-hi
una sucrera i el troba a Menàrguens. L'aleshores acabat de crear
Canal d'Urgell garantia l'èxit de la seva empresa, així que convenç
els pagesos de la zona per arrencar cereals, vinyes i oliveres i
dedicar-se de ple a la remolatxa. Només tenia el problema del
transport, però el resol amb la construcció del Carrilet, un ramal
de via estreta que unirà la fàbrica amb la línia de ferrocarril de
Mollerussa, que havia nascut en paral·lel al canal. Després de poc
més d'un any d'obres, el 1901 s'inaugura aquesta Sucrera de més de
80.000 metres quadrats.
Bertrand
representa l'aposta decidida pel futur i la modernitat que fa una
generació cansada de viure d'esquena a Europa, de formar part d'un
país que, literalment s'enfonsa. Va passar a Cavite, a les
Filipines, el 1898. La batalla contra l'armada nord-americana se
salda amb la pèrdua de tots els bucs de l'armada espanyola amb base
a Filipines. Un desastre naval que serviria de pròleg a la batalla
de Santiago de Cuba d'aquell mateix any, en què de nou, els
nord-americans destrossen sense miraments el que un dia va ser la
“armada invencible”. L'imperi feia aigües. La
corrupció generalitzada havia minat els fonaments de tota
l'estructura política i militar. Tard o d'hora cauria i calia
apartar-se'n per no prendre mal. A Espanya, no cal dir-ho, també van
sortir veus lúcides advertint de la necessitat d'un canvi radical en
les estructures de l'Estat. De gent assenyada n'hi ha a tot arreu.
Però van fracassar en l'intent. El capità general Camilo García de
Polavieja, conegut com el general
Cristiano, publica una carta-manifest
l'1 de setembre de 1898 en què aposta per una política
regeneracionista després del desastre del 98. S'havien perdut Cuba i
Filipines. Però també Puerto Rico i les illes Marianes. Polavieja
veia clar que no tan sols calia buscar argumentacions d'estratègia
bèl·lica per justificar les sonades derrotes, sinó que calia anar
més enllà fer reformes profundes a l'administració pública i
descentralitzar l'Estat. La burgesia catalana va acollir amb
entusiasme la proposta. Semblava que, per fi, Espanya reaccionava. El
general Cristiano
entra al govern de Francisco Silvela per impulsar aquestes reformes
estructurals. El 1899 és nomenat ministre de la Guerra. Però aquest
mateix any es veu forçat a dimitir per l'anomenat Tancament de
Caixes de Catalunya. És cert que Madrid, en plena crisi moral,
política i econòmica, no tenia molt marge de maniobra, però
Silvela i Polavieja comencen la seva particular regeneració fent uns
pressupostos molt restrictius que preveuen una pujada d'impostos
per compensar el dèficit. Uns impostos que, a més, contemplaven
tipus més alts a Barcelona que a Madrid. Era un atac directe a la
burgesia catalana que tan bé havia acollit la filosofia del general
Cristiano. Catalunya diu prou d'una
manera insòlita i imaginativa, el Tancament de Caixes, una vaga
patronal encoberta que va consistir a donar de baixa els establiments
comercials i les les indústries per deixar de pagar les noves
contribucions sense que fos il·legal.
L'altre
gran referent del regeneracionisme va ser el polític de Montsó
Joaquín Costa. El seu lema era prou explícit: “Escuela,
despensa y siete llaves para el sepulcro del Cid". Prou
d'emmirallar-se en el passat gloriós. Calia modernitzar-se d'una
vegada. Invertir en educació per allunyar la misèria. En paraules
seves, desafricanitzar Espanya per a europeïtzar-la. De nou, una de
les propostes claus per aconseguir aquest salt polític, social i
econòmic, passa per la descentralització de l'Estat. Costa tampoc
no se'n surt.
La
burgesia catalana se sent frustrada i maltractada. L'entesa amb
Espanya sembla impossible. El desgast polític, anímic i econòmic
és massa gran per invertir-hi més energies i seguir acumulant
fracassos. Ha arribat l'hora de reaccionar i moure fitxa. I així és
com tres anys després del Desastre del 98 Catalunya s'adona que
només depenent d'ella mateixa podrà salvar-se de la crema. No hi ha
cap voluntat regeneracionista per part de Madrid. Cal unir forces i
presentar un pla de viabilitat propi. Aquest és el context en què
neix la Lliga Regionalista. El catalanisme es veu com l'única
sortida. El Centre Nacional Català i la Unió Regionalista són dues
de les propostes polítiques amb què Catalunya busca sortir, per
ella mateixa, de la crisi. Aviat es veu que s'ha de ser generós i
ample de mires perquè aquest incipient nacionalisme arribi a bon
port i el 25 d'abril de 1901 els dos grups es fusionen per donar pas
al primer partit polític catalanista de la història, la Lliga
Regionalista. Poc després s'hi integren alguns sectors carlins, així com
representants de la Renaixença cultural i de l'Església. Són
tantes les ganes de canvi, que malgrat la corrupció electoral, un
mes després de la seva creació, aquest partit conservador,
monàrquic i catalanista va obtenir una inesperada victòria a
Barcelona a les eleccions generals del 19 de maig. Per primera
vegada, es trencava amb el bipartidisme i Catalunya portava sis
diputats a les Corts per treballar per a l'autogovern. No va ser
fàcil. Per dur a terme una empresa d'aquesta ambició i complexitat
calia partir d'una estructura molt sòlida. I el caràcter polièdric
de la Lliga de Francesc Cambó o Enric Prat de la Riba convertia la pluralitat en un hàndicap que
obligava a fer molts equilibris. Aviat hi van haver escissions i
pactes de difícil digestió. Però, malgrat tot, la Lliga va
resistir prou temps com per consolidar un catalanisme polític cada
vegada més desacomplexat i madur. “La història de la Lliga
Regionalista va més enllà de la d'una formació política. Amb la
Lliga neix un somni. Un país. Es creen ateneus, casinos, centres
culturals, museus...”, destaca l'historiador Josep Maria Solé
Sabaté. Catalunya no trenca amb Espanya, però se solta de la mà i
comença a caminar sola amb determinació. “Hi haurà molts factors
externs que ho condicionaran, però aquesta generació del 1901,
segons la va batejar Vicens Vives, construeix ciutadania”. Ja res
no tornarà a ser el mateix. La Renaixença ha suposat un despertar
cultural que arribarà a l'excel·lència amb el modernisme i
evolucionarà cap al noucentisme. Arquitectura, urbanisme, belles
arts, literatura, teatre... Catalunya es mou al ritme d'Europa i, en
ocasions, li porta la davantera.
“¡Que
inventen ellos!”
Tampoc
a Espanya res no tornarà a ser el mateix. Al desastre del 98 s'haurà
d'afegir el d'Annual, a l'Àfrica, el 1921. I, tot i amb això, la
Generació del 98 es manté ferma en la reafirmació d'una identitat
tronada allunyada de la realitat. Unamuno ho resumeix en una frase
que ens explica moltes coses: “¡Que inventen
ellos!” Com
no ha de fer por un imperi vingut a menys que lluny de modernitzar-se i
innovar ridiculitza a aquells que ho fan. I ho remata: “nosotros
nos aprovecharemos de sus invenciones”.
Total, segons una pueril regla de tres “la luz
eléctrica alumbra aquí tan bien como allí donde se inventó”.
I per això no té problema en confessar-li a Ortega i Gasset que se
sent “profundamente antieuropeo”.
Una estranya espanyolitat que es reafirma a partir de la negació de
les altres identitats. No era nou, però. Quan el general mallorquí
Valerià Weyler arriba a
l'Havana el 10 de febrer del 1896 per tractar de contenir els
dissidents ho deixa ben clar: “Quien
no está por la españolidad de Cuba incondicionalmente está contra
España y contra mí”. Weyler nega que els cubans siguin cubans. Nega, fins i tot, que tingui
sentit ser cubà. I la premsa de l'època li fa costat. Als diaris no es contraposen els
nacionalistes cubans amb els nacionalistes espanyols, sinó que es parla
d'"elementos
sanos"
i de "traidores".
Endevinen qui és qui, no? D'aquesta manera, la identitat es basa
només en la negació de la identitat de l'altre. La història, de
nou, és tossuda i es repeteix.
(Publicat a la revista Sàpiens. Especial Catalunya-Espanya de l'11 de setembre de 2013)
