Mea maxima culpa

Mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa. Ja fa cinquanta anys que el Concili Vaticà II va arraconar el llatí de la litúrgia, però aquesta fórmula de confessió té un dramatisme tan histriònic que forma part del nostre imaginari col·lectiu sense ni tan sols haver-la arribat a emprar mai. “Ave Maria Puríssima”, dèiem nosaltres. “Sens pecat fou concebuda”, responien des de la penombra. Una reixeta de fusta deixava passar una filigrana de llum tènue, com si algú hagués teixit ombres amb punta de coixí. Una solemnitat rematada amb un to de veu sever i extraordinàriament baix. L'escena s'ha repetit a tantes pel·lícules que podem imaginar-nos com va ser el moment en què un pecador s'agenollava per expiar una culpa que el perseguia des del 1999, quan es van robar tres frontals barrocs de l'església de Bossòst. El secret de confessió ens priva de tenir-ne més detalls. El cas és que s'han retornat. Un final feliç per a tothom. Confessar davant del jutge no és tan cerimoniós i, a sobre, has d'assumir responsabilitats penals pel delicte comès. Posats a triar, l'opció del sacerdot sembla temptadora. És clar que també hi ha una tercera via. Quan les tardes de dissabte anàvem a confessar-nos de petites, el capellà ens deia que a l'església hi feia massa fred, que ja ens confessaria al menjador de la rectoria, que als ulls de Déu era el mateix. I així ho fèiem. Desplegàvem el nostre catàleg de faltes a la vora d'una estufa de llenya en un ambient casolà i confortable. De vegades, tan casolà, que ni s'apagava la tele. M'agradaria saber com s'ho hagués manegat Clarín als anys setanta per descriure la tensió sexual entre la Regenta i Fermín de Pas. Que no és igual tenir-la agenollada xiuxiuejant-te pecats per acció u omissió que seure cara a cara en unes cadires de fòrmica. I ara, ni això. Si van a l'Apple Store poden descarregar-se una aplicació per a iPhone que es diu Confesión. No riguin, que és seriós. Compta amb l'imprimàtur, que és una mena de certificat pel qual l'Església avala que els continguts estan lliures d'error en matèria de doctrina i moral catòlica i, per tant, se n'autoritza el seu ús entre els fidels. Per 1,79 € de res tindran l'opció d'afegir pecats no inclosos en la llista estàndard de l'examen de consciència i rebre penitència d'acord al seu sexe, edat o estat civil. Confesso que m'ha impactat.

Inoblidable Carmelo Gómez com a Fermín de Pas.

El retrovisor (Segre, 18-10-13)

El cel sobre Lleida

A Txell Torrelles, in memoriam

Està de moda dir que els anys vuitanta van ser un atemptat al bon gust. I, és clar, veus un videoclip de Tino Casal i no goses rebatre-ho. Però en una dècada sempre passen moltes coses. Es podrien resumir amb el títol d'un èxit discogràfic de 1981: De niña a mujer. Sí, d'acord, Julio Iglesias tampoc no juga al meu favor. Però, què volen si sóc, si fa no fa, de la quinta de Chábeli. Els vuitanta van ser anys d'iniciació. D'adolescència. De començar el decenni jugant a detectius al pati de l'escola i acabar-lo a la universitat. Una època que et marca profundament. Prou perquè sonin els primers acords de There Is a Light That Never Goes Out, de The Smiths, i tornis a sentir aquell buit existencial tan dramàticament associat al Clearasil. Hi havia uns altres vuitanta que vaig viure en préstec, perquè no tenia edat. Però me'n sentia part. Als estius, no portava cap polsera de colors d'aquestes que et serveixen de passi als macrofestivals. Com a molt, et penjaves al canell la mida de collir, que no tenies tanta facilitat com el teu pare per distingir d'un cop d'ull les llimoneres del calibre seixanta. Una calor irreal t'asfixiava amb una crueltat tan física que tenia un punt de metafísic. T'arrossegava com una nota retinguda en una corda de la guitarra de Ry Cooder. La banda sonora de París, Texas em fa sentir el pes del món a l'hora de la migdiada. Han passat prop de trenta anys i encara resulta pertorbadora la bellesa de Nastassja Kinski amb aquell jersei d'angorina sense esquena a la cabina del peep show. Com inquietant és la imatge de Harry Dean Stanton caminant pel desert amb americana, corbata i una insòlita gorra. París, Texas també és anys vuitanta. Els volia parlar del seu director, Wim Wenders, que des d'ahir exposa a la Fundació Sorigué. Però he hagut de canviar aquest article. I no saben el greu que em sap. Se n'ha anat una persona tan jove, tan guapa, tan encantadora, que qualsevol altre tema em sembla una frivolitat. I penso en una escena d'una altra joia de Wenders, El cel sobre Berlín, en què els dos àngels tenen una conversa molt nietzschiana: han fet i han vist coses meravelloses, extraordinàries, però no en tenen prou. Volen tenir gana. Volen sentir l'alliberament de treure's les sabates en arribar a casa. Volen estimar. Volen estar vius. Jo tampoc no en tinc prou amb el record, Txell. 

El retrovisor (Segre, 11-10-13)

Em dic Toby

Va ser més que una sèrie de televisió. Va marcar una època. En els temps de la cadena única, poca promoció calia fer dels programes. Però aquest va arribar precedit d'una inusual expectació. Vam veure reportatges sobre com havia paralitzat els Estats Units un parell d'anys abans que creués l'Atlàntic. I, per fi, l'estiu de 1979 a tots ens feia mal l'esquena cada cop que el massa fuetejava l'indomable mandinga. Només calia que renunciés al seu nom africà perquè parés el suplici, però Kunta Kinte sabia que això significava renunciar a ser un home lliure. “Com et dius?” I ell es mantenia ferm. Mai no va dir que es deia Toby, el seu nom d'esclau. Raíces, que així es va traduir aquí, va ser un fenomen social arreu del món. Fins i tot els que no l'hagin vist sabran que és la història de set generacions d'una família americana. Una nissaga que comença el 1767, quan uns negrers segresten Kunta Kinte al que avui és Gàmbia i avança en el temps fins a arribar al segle XX, quan Alex Haley, autor del bestseller premiat amb un Pulitzer, culmina deu anys d'investigacions trobant el rastre de Kunta Kinte a l'aldea mandinga d'on va desaparèixer al segle XVIII. No està del tot clar que Haley no hi afegís molta collita pròpia perquè li quedés la història més rodona. I fins i tot va ser acusat de plagi i va arribar a un acord milionari amb el demandant per no haver d'anar a judici. Però tot això tant és. Raíces ens va descobrir l'esclavitud. I ens va horroritzar. Fa poc em deia un amic que si es va abolir no va ser perquè Lincoln guanyés la guerra, sinó perquè els amos es van adonar que era més barat alliberar-los. Ja no cal que ens comprin, ni que ens alimentin. Ni tan sols ens han de fuetejar. Ja no som propietats que cal cuidar perquè no perdin valor. Ara som una altra mena d'esclaus. Tan lliures que el sistema aspira a fer-nos a tots autònoms, empreses unicel·lulars desmembrades de tota mena de solidaritat. Treballadors que diran que es diuen Toby quan el massa de torn els pregunti el nom. Que es pagaran el Betadine quan sagni la ferida. Que no faran com Kunta Kinte, que va transmetre a la seua filla que, al món lliure que li havia estat arrabassat, el sol es deia koo i el riu kambi bolongo. No, aquests nous esclaus no gosaran invocar cap dret adquirit a partir de la revolució industrial.

El retrovisor (4-10-13)

A mà, o a màquina?

El dilema no era patrimoni exclusiu del borreguet de Norit. La pregunta “a mà, o a màquina?” era recorrent entre els del meu gremi. Som als primeríssims noranta. Encara trobaríem algun pobre desgraciat que inverteix amb ignorant alegria en 'busques' i en faxos. Qui s'havia de pensar que els mòbils i el correu electrònic formarien part de les nostres vides en breu? Amb prou feines s'havien començat a implantar els ordinadors. Van pujar molt les accions de les òptiques. Aquelles pantalles -compte amb la pronúncia, que els ha de rimar- “fotien un radere com un John Deere”, impagable metàfora de cul gros de Lo diccionari lleidatà. Feien pampallugues en verd fluorescent, com uns follets entremaliats que et concedien diòptries que no havies demanat. Els ordinadors resultaven poc inspiradors. Havien arribat massa tard per als futuristes i els poetes contemporanis no li acabaven de trobar el què. De fet, la majoria en renegava, encara que ara invoquin a Santa Tecla quan se'n va la llum perquè no se'ls hagi perdut res. Els novel·listes trampejaven la feina amb la màquina d'escriure elèctrica, un altre dels dissortats invents de finals del segle XX que tindria la data de caducitat d'un iogurt. Així que cada cop que entrevistaves un escriptor, ja fos per trencar el gel o perquè t'hi portava la conversa feies cap a la pregunta del milió: escrius amb ordinador? La resposta, gairebé sempre, era negativa. Algun 'sí' anava acompanyat del temut 'però'. “Sí, però per passar a net”. El més original va ser Pep Albanell, que acaba de ser distingit amb el premi Trajectòria a la Setmana del Llibre en Català. Ell va ser dels pocs desacomplexats que es va animar a fer ús de la tecnologia. “I això que em fa escriure diferent”. Aquesta no me l'esperava. Però m'ho va argumentar. “Escric diferent jo... i tothom. Només llegint-ne un parell de pàgines et puc dir si un llibre ha estat escrit directament a l'ordinador o fet a mà o amb màquina d'escriure. L'ordinador és molt pràctic, però sempre queden els textos inacabats. És tan fàcil retrocedir, esborrar i afegir que, inconscientment, no vigiles tant”. De vegades hi penso. Ara que no hi ha un ordinador a cada casa, sinó uns quants, aquesta inconsistència, aquesta provisionalitat que detectava Albanell, em sembla una metàfora de la nostra societat líquida, gairebé gasosa.

El retrovisor. (Segre 27-9-13)

Capità 'ad hoc'

Nicholas Haddock.

Llamp de llamp de rellamp! Ectoplasma! Tros de quòniam!... Com vam poder perdre la Guerra de Successió si el capità Haddock lluitava al nostre bàndol? Bé, almirall, que en el meu profund desconeixement de les graduacions militars, ara no sé si és més o menys que capità. Nicholas Haddock comandava una de les naus de la Royal Navy que defensava Barcelona a començaments del segle XVIII, abans que els catalans ens quedéssim sols com a mussols. Als tintinòlegs que els hagi picat la curiositat, els recomano buscar-lo a la viquièdia (entrades en anglès i francès). No hi ha foto, òbviament, però el quadre que il·lustra l'entrada és exactament el que dibuixa Hergé a El secret de l'unicorn. Mateixa roba, mateix escena naval en segon pla... Ben bé sembla que l'avantpassat del mariner renegador, de qui heretarà el tresor de Rackham el Roig, hagués estat un personatge de carn i ossos. Si fins i tot són coetanis! Les casualitats fan autèntiques filigranes. L'abril del 2012 es promou una audiència pública per exigir a l'ajuntament de Lleida que posi sobre la taula un tema aparcat literalment sine die: la construcció del Museu Morera. Bé, del museu no, que ja fa un segle que existeix, sinó d'una seu digna i definitiva que aculli aquest llegat. Això d'audiència pública no sabíem ben bé què era, però l'activa plataforma Compromís pel Museu d'Art Jaume Morera va anar fent pedagogia fins a obtenir les firmes necessàries perquè la Paeria hagués de posar-s'hi. I, ves per on, la solució que ha trobat és traslladar el museu... a l'Audiència! A l'edifici de l'antiga Audiència Provincial, a la Rambla Ferran. De moment, només és un projecte. Una notícia que aquest atzar capriciós que no es cansa de fer cabrioles va fer coincidir amb la mort d'un nebot de Jaume Morera, el mestre de mestres Martí de Riquer (Morera de segon cognom). L'escriptor, filòleg i humanista procedia d'una il·lustre família lleidatana, segons ell mateix va explicar en el llibre de 1979 Quinze generacions d'una família catalana... la seva. Una família molt influent a la Lleida medieval amb palau a la plaça de Sant Joan que, segons ha estudiat l'historiador de l'art Alberto Velasco, va pagar al seu dia un retaule per a l'església de Sant Llorenç que, malauradament, es va cremar durant la Guerra Civil. Cosas veredes!

El retrovisor (Segre 20-9-13)

Volem botar!

Hi ha moments històrics que t'agafen a destemps. Que ets massa gran o massa petit. Però no, vist amb perspectiva, també té la seua gràcia. Tant si ets més vell que l'anar a peu, que deia el padrí, com si ets una criatura que no entén res però s'assabenta de tot. “Avui no hi ha escola, que s'ha mort Franco”. Unes paraules màgiques que et convidaven a seguir dormint. A arrupir-te assaborint aquella pròrroga inesperada. El pòster gegant de la Pippi que protegia els meus somnis com a testimoni. Va ser un dia estrany. Un diumenge laborable de passar-te el matí en pijama. D'esmorzar tard amb la notícia que tindríem vacances de propina. Són dies confusos. De veure tothora un taüt en blanc i negre que em feia una mica de por. La imatge d'una senyora amb mantellina que li tirava vés a saber què al mort. Homes molt seriosos que s'aturaven al seu davant i aixecaven una mà amb fúria... Aviat ens en vam cansar i vam assaborir la llibertat. Un estrany estiu amb temps d'hivern de voltar pels carrers i jugar amb despreocupació. Intuíem que allò no era normal, que n'havia passat una de grossa. Però només passàvem ànsia perquè ens havia quedat anacrònic un joc de picar de mans de lletra delirant (postdadaïsta) que començava amb Sancho Panza degollant la seua dona i derivava cap a l'absurd fins a acabar amb dos xiquetes amb un genoll clavat al terra i la mà al temple tot dient “viva Franco, viva Franco y su mujer tam-bién” (amb les síl·labes ben separades). La nostra modesta transició va ser ràpida i de seguida vam trobar una solució de rima forçada: “viva Juan Carlos, viva Juan Carlos, y su mujer tam-bién”. Així eren els nostres dies als convulsos setanta. I, de sobte, un verb que canviava de significat es va fer omnipresent. “Botem?” I botàvem fins que ens quedàvem sense alè. No érem conscients que fèiem un joc de paraules. Tothora es parlava de votar. De votar sí i de votar no. Resultava enigmàtic però, a la vegada, t'adonaves que el teu petit món s'havia impregnat d'una certa solemnitat. Que aquells bots que fèiem eren de broma. Que els vots dels grans eren una altra cosa i els farien saltar més amunt del que ens podien propulsar les nostres cames plenes de crostes. Suposo que les criatures que dimecres van fer història mentre jugaven en algun voral tindran un record semblant d'aquí a trenta anys.

El retrovisor. (Segre 13-9-13)

Sexe als setze

D'on és Carme Forcadell? No és pas tafaneria: el seu accent em desconcerta. La pregunta és retòrica. Un bon amic tan intrigat com jo amb la resposta em va fer saber fa poc que la presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana és de Xerta. Seguint l'exemple de Mari Pau Huguet, Forcadell ha optat pel mestissatge dialectal. Consti que no criminalitzo. Cada casa és un món, que diuen. Però això passa per alguna cosa. No conec cap cas de parlant oriental que després d'uns anys a Lleida, a Tortosa, a Fraga o a València hagi abandonat el seu accent. A nosaltres, però, ens fa nosa. Fins i tot l'alcalde de Lleida canvia la nostra característica e oberta per una artificiosa a final, com si fos d'Aitona, o de Mequinensa, on sí que les paraules acaben en “a”. Eps, no us embaleu que això -en públic- ho fan ell i una bona colla! Per no parlar dels periodistes de Ponent del sector audiovisual, que a banda de satanitzar aquesta e oberta, un dia prendran mal dient “xarxa” o “seixanta” amb una exagerada i en absolut natural pronúncia de la ix. Aquesta setmana feia una gestió burocràtica i la noia que m'atenia va repetir una dotzena de vegades “en quant”. Era tan amable que em sentia culpable per l'esgarrifança que em provocaven aquestes dos paraules (dos, no dues). No pel castellanisme, que ja estem tots curats d'espants, sinó perquè va ser la constatació de la mort d'una expressió tan nostra com “en pic”. És trist haver-la deixat de dir perquè no la sentim a TV3. I la trobem tant a faltar que per no haver de recórrer a: “tan aviat com..” o “tan bon punt...” fem cap al castellà per dir -malament- allò que ja dèiem. No s'ha resolt bé l'estàndard català. No tinc ni idea de com s'hagués hagut de fer, però és evident que és un estàndard massa proper a una parla concreta i això ens ha condemnat a centenars de milers de persones a haver d'aguantar brometes cada cop que obrim la boca. Ah, sí, em queda per justificar el títol. Aquest article naix d'un tweet de no recordo qui sobre el programa de Catalunya Ràdio 'Les mil i una nits' de Maria de la Pau Janer. Bé, sobre el programa no, sobre l'accent de l'escriptora mallorquina, que pronuncia “sexe” d'una manera molt semblant al número “setze”. I es veu que, si no ets de la perifèria, això fa molta gràcia. Moltíssima. A mi me'n fa més aviat poca.

El retrovisor. (Segre 6-9-13)